¿Qui llegeix Jules Verne?

El número de novembre de la revista 'L’Avenç' porta un article de Lluís Quintana en què es pregunta sobre la vigència literària de Jules Verne. Hi llegim que l’autor d’'Els fills del capità Grant', que el 2012 va aconseguir entrar a l’olimp daurat de La Pléiade, avui dia ofereix dos anacronismes difícils de superar. D’una banda una dependència dels ritmes i clixés de la novel·la de fulletó, amb la rèmora d’episodis i digressions allargassats, que per al lector modern poden ser una nosa. De l’altra, una mirada imperialista sobre els espais exòtics, dels Andes a l’Àfrica negra i a Nova Zelanda, que sovint es fa insuportable pel que té de racista i d’adoctrinament del salvatge. És el signe de la seva època, una naturalitat colonial que ara ens esgarrifa, tal com passava amb el segon volum publicat per Hergé, 'Tintín al Congo', i tants altres llibres d’aventures.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Ara feia anys que no llegia Verne, però el simple record de les seves novel·les, junt amb una visita recent a Nantes, on va néixer i li han dedicat un museu pedagògic, me l’han tornat a la memòria. Em pregunto si avui dia encara atreu petits i grans —allò de la infància recuperada, que deia Savater, i una consulta per internet em dóna pistes: només en l’últim any i mig se n’han reeditat una vintena de títols, de 'Cinc setmanes en globus' a les 'Vint mil llegües de viatge submarí' i altres clàssics.

Suposo que una part d’aquest interès cal atribuir-lo a les lectures d’escola, però m’agrada pensar que malgrat els anacronismes de mal gust, malgrat l’absència de personatges femenins i d’uns herois sense gaire libido, l’instint fabulador de Verne continua ben viu. Ja sigui per la capacitat de crear escenes que no caduquen per anys que passin, o per una galeria de personatges memorables. Penso, esclar, en el Capità Nemo i els misteris del seu Nautilus. Penso en l’erupció final a 'Viatge al centre de la terra' i el retorn a la superfície tot aprofitant l’estratovolcà. Penso en els ulls de Michel Strogoff davant del sabre candent dels tàrtars, plorant per sa mare abans que el deixin cec, i en les llàgrimes com a salvació inesperada.