Notícia de Mendoza

Vaig conèixer Eduardo Mendoza el juliol del 93; a l'acomiadar-me d'ell, confiant-li que havia d'anar a acompanyar el meu pare, a qui li quedava molt poca vida, em va regalar quatre paraules serioses sobre fills i pares que se'n van. A Mendoza, tot i ser molt més british que ell, sempre l'he associat a l'advocat Ollé: els unia el secret del bigoti ben portat, l'humor, Barcelona i la corbata -avui totes i tots tan criticats/ades-. Vam viure junts altres morts: la de Rosa Novell, el seu gran amor, i després, fa tot just tres mesos, la del doctor Oriol Gaspar, alma pater i convocador d'un dinar d'homes que al llarg d'anys vam mantenir en un discret restaurant de l'Eixample cantonada amb ell mateix, on Ramon ens anava servint a plaer fruits de mar i de terra. En una d'aquestes selectes sobretaules, Eduardo va assenyalar que menjar amb senyores només tenia un inconvenient: és molt probable que acabis compartint amb elles, vulguis o no, una amanida de formatge de cabra.

No seré jo qui celebri les virtuts literàries del nou cervantes, ni la seva condició de català crític amb els presumptes herois del seu país com a argument per afegir o restar mèrit al premi -dotat amb 125.000 de l'ala- que Mendoza ja comparteix amb altres tres precioses lletres ema del seu temps i la seva ciutat: Matute, Marsé i (Vázquez) Montalbán. La senyora Balcells, de tan contenta, ploraria.

Extraterrestre i entremaliat

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Molt probablement, com que el doctor Gaspar va marxar de vacances -com bé va anotar a la seva esquela- i Eduardo s'ha mig instal·lat a Londres, els nostres dinars s'espaiaran més enllà del que seria desitjable i hauré de tornar als seus llibres per seguir partint-me de riure i admiració pels seus girs, enginys i imprevistos. Suposo que es parla aquests dies, i molt, del seu dèbit estilístic amb Miguel de Cervantes, però, si se'm permet la llicència, crec que l'univers més gamberro de Mendoza té també alguna cosa a veure amb un altre geni barceloní a qui potser encara no s'ha rendit un just tribut: Francisco Ibáñez, pare de Mortadel·lo, Filemó, Rompetechos i companyia. Més enllà dels molts sabers i erudicions d'Eduardo, rere l'última pell de la ceba mendoziana, ja desproveït de bigoti i corbata, hi ha un nen extraterrestre i entremaliat que troba en el riure l'últim i meravellós perquè de les coses sense resposta.

Els recomano que adquireixin un llibre de Mendoza, i, posats a fer, que el llegeixin. Si desitgen tornar al XIX, passegin per La ciutat dels prodigis; si prefereixen deambular pel Madrid de l'any 36 del braç alçat de Primo de Rivera, escullin Riña de gatos, i si opten per l'últim, intentin desentranyar El secreto de la modelo extraviada. ¿Obres majors, obres menors? Sempre hi haurà un fulletonesc Gurb que les reuneixi.