Un brindis de Pepsi pel pícar Mendoza
abertran14288104 barcelona 16 10 2010 eduardo mendoza ganador del premio plan161130143424 /
El dia que per fi vaig conèixer Eduardo Mendoza em vaig proposar recordar-li una cosa que havia dit en una entrevista del 1979: “Em van demanar dades de la meva vida per a la contracoberta del meu primer llibre i només se'm va ocórrer la meva data de naixement”. Arribat el moment, vaig reunir tota la flegma britànica que tenia a mà per saludar-lo (és a dir: gairebé li demano que em firmi la galta) i minuts després li vaig preguntar per l'anècdota. “No només era veritat. És que des d'aleshores no he fet res més”, em va contestar. I va somriure rere aquell bigoti color espuma que sembla el resultat d'un glop eufòric de cervesa.
Té doble mèrit que li acabin d'atorgar el premi Cervantes per, sempre segons la seva versió dels fets, no haver fet res. Ara, com diu el seu detectiu manicomial a 'El laberinto de las aceitunas', ha tornat a passar “d'agut observador a perplex protagonista”. I jo, com el seu personatge, agafo pel coll una ampolleta de Pepsi per proposar un brindis. Ho faig perquè els premis, com els somnis i les infàncies, només ens importen quan són els nostres (o quan els guanya un dels nostres). Perquè si ell va inventar un extraterrestre per fer-li sortir els colors a Barcelona, jo puc dir que 'Sin noticias de Gurb' era un OVNI als nostres pupitres de l'institut: ens va arrencar riallades de dibuix animat japonès i ens va empènyer a escriure. També perquè sé que Mendoza és la millor prova que l'humor és l'única forma d'intel·ligència lliure de presumpció.
Mendoza és la millor prova que l'humor és l'única forma d'intel·ligència lliure de presumpció Mendoza és la millor prova que l'humor és l'única forma d'intel·ligència lliure de presumpció
Mendoza sap beure dels clàssics. Però dels seus, també populars: Cucufato Pi, per exemple, amb el seu castellà hiperculte i minat de catalanismes. No és estrany, perquè el dia que per fi vaig conèixer Eduardo Mendoza va confessar davant un teatre ple fins a la bandera el primer que va escriure en sa vida: “No només ho recordo, sinó que guardo el paper”. Va dibuixar un soldat enarborant una trompeta i a sota la llegenda: '¡A l'atac!'. “No em pots negar que era una història prometedora i enèrgica”, va dir. Mendoza, amb una cultura sòlida i adornada amb fulla d'acant, sap també reptar els massa seriosos, com ja feia Jardiel Poncela quan deia: “Prefereixo una pàgina de Jules Verne traduïda per un analfabet que 'La Ilíada' sencera recitada per Homer en persona”. Mendoza, en definitiva, ha llegit molt: “Però no per ser escriptor professional, un terme més relacionat amb l'economia, sinó per prendre'm seriosament l'escriptura”. Per prendre's seriosament, també, el riure. Per fer-ho en un país i en un món literari on, com va cantar Nacho Vegas i com m'explicava l'altre dia Juan Pablo Villalobos, es riu poc i malament.
Aquell dia, el dia que per fi vaig conèixer Eduardo Mendoza, també li vaig preguntar per l'escena d''El buscón' en què un professor que vol matar de fam els nens els canta els manaments i aprofita el 'No mataràs' per afegir “No mataràs gallines, capons…”. Mendoza adora la figura del pícar, perquè usa la intel·ligència per sobreviure, mentre que el pocavergonya posa en joc la pilleria, el que la intel·ligència té de més perifèric, per lucrar-se. “Trobo a faltar un pícar que acabi amb tots els pocavergonyes d'aquest país”, va confessar. Mentre esperem que això passi (potser quan al final arribi el mil·lenarisme), celebrem que existeix un alienígena de la narrativa anomenat Mendoza que ens ensenya a ser més savis i menys greus i més divertits. Més Mendoza.
