La mosca collonera de 'Trumplàndia'

Com a contrapunt a la victòria de Donald Trump, Movistar + està reemetent els últims documentals de Michael Moore, ¿Qué invadimos ahora? (2015) i Moore en Trumpland (2016). El primer comença amb un gag sensacional. Després d'un pla aeri del Pentàgon, apareix Moore i ens explica: «M'ha citat la Junta de Caps de l'Estat Major i m'han dit 'Michael, no tenim ni puta idea del que estem fent. No hem guanyat una guerra des de la segona guerra mundial. Dóna'ns algun consell'. I jo els he dit: no envieu més marines a envair països, ¡envieu-m'hi a mi!». I Moore comença un sarcàstic periple d'invasió a Europa. En el segon, que va realitzar fa un mes, poc abans de les eleccions, va tenir la valentia de presentar-se al Teatre Murphy de Wilmington (Ohio), feu de Trump, i allà va tenir els nassos de bolcar un monòleg àcid i demolidor sobre els mateixos Estats Units. Després de veure la seva actuació, no sé com en va poder sortir indemne. La crítica cinematogràfica ha valorat amb poc entusiasme aquests dos últims documentals de Moore. Consideren que no estan a l'altura de la mordacitat que va desplegar a Bowling for Colombine, o a Farenheit 9/11. Potser tenen raó. Però el que està fent aquest nord-americà sobre el seu propi país, sobre els Estats Units, té un mèrit extraordinari. L'accent crític, a l'estil del tàvec socràtic, sobre l'american way of life, i ara sobre aquella ¡Great Amèrica! tan bàrbara de Trump, no és el que Hollywood acostuma a fer. En el 99% dels seus productes, fins i tot els més crítics, sempre acaben salvant el sistema. Moore en canvi li clava al sistema mossegades glorioses. Per aquests motius Michael Moore, als Estats Units, és un insecte marginal. Està sotmès a l'apartheid. A la gran indústria audiovisual i televisiva, aquest tipus de mosca collonera no els interessa.

Notícies relacionades

Un conclave obert

¿Com definir l’interès general?

El 2015, quan va envair Europa per ordre del Pentàgon (rialles), va entrevistar la periodista tunisiana Amel Smaoui. Li va preguntar: «¿Hi ha alguna cosa que el meu país podria aprendre del teu? Digues-m'ho. Com que ara mateix estic envaint

Tunísia, ho robo i m'ho emporto». I ella va contestar: «Conec la vostra música, ballo amb la vostra música. Conec el vostre idioma. Conec els vostres escriptors, com Miller o Kerouac. Porto la vostra roba. Menjo el vostre menjar. I em pregunto ¿què sabeu vosaltres de la meva cultura, o de la de Zimbabwe, o de la d'Estònia?». ¡Ahh! Va quedar profundament sorprès el sarcàstic invasor.