El tauler polític català
Sil·logismes sobiranistes
Ningú vol acabar encara amb la legislatura i aquesta només pot continuar amb uns pressupostos, així que els comptes s'aprovaran al preu que sigui
Eulàlia Reguant explica que la CUP avala tramitar els pressupostos però no es compromet a aprovar-los. /
Catalunya no sap si tindrà pressupost. Semblava que sí, que després que la negociació es fes més llarga que un dia sense pa tot havia quedat resolt. Però no. Es veu que només hi ha un visat de la CUP perquè els comptes d’Oriol Junqueras es tramitin al Parlament, però amb l’extrema esquerra reservant-se l’opció de fotre tantes puntades de peu com vulgui i, si arriba el cas, no aprovar-los.
La col·lecció d’impostos (begudes ensucrades, nuclears, taxa turística, béns improductius a nom d’empreses...) no ha estat suficient per satisfer els anticapitalistes. Tampoc que el Govern esmeni la política econòmica del executius d’Artur Mas derogant la llei d’estabilitat pressupostària (sense efectes pràctics, ja que la Generalitat està intervinguda i Junqueres presumeix de controlar el dèficit). Ni que no es puguin fer nous concerts en el sistema educatiu (no en venç cap el 2017). Ni que s’inclogui una partida explícita per a la celebració del «referèndum o referèndum». De moment, res d’això serveix per arrencar el sí definitiu d’aquells que aspiren a dissenyar un país «deslligat de les formes de dominació patriarcals».
SIL·LOGISMES
Per sort, sempre hi ha un sil·logisme a invocar per mantenir la militància en l’optimisme. El del Govern de Junts pel Sí ve a dir això: tots els independetistes volem un referèndum i sense pressupostos no hi ha referèndum, per tant és impossible que no hi hagi pressupostos.
Aquest raonament serviria amb d’altres socis, però és infantil considerar-ne la plena validesa davant la CUP, una formació que col·lecciona demostracions de força continuades (un president enviat a la «paperera de la història», uns pressupostos a prendre vent) i que no dóna valor a allò que acorda perquè en el seu món els pactes «muten», original manera de dir que no existeixen.
Carles Puigdemont va dir en el discurs que li va valer per superar la moció de confiança al setembre que no volia el suport de la CUP si no es comprometien a aprovar els pressupostos. Va afegir que era el moment de bastir una «cadena de confiances» que no s’acabés l’endemà, si no que es mantingués fins que Catalunya fos un Estat independent. Dos mesos després el suport als pressuposts no està garantit i la cadena de confiançes és un retallable de paper.
Potser la CUP acabarà coincidint amb Junts pel Sí en la consideració d’aquests pressupostos com una opció raonable que no fa perdre ni guanyar a ningú del tot. O potser no, i les exigències que plantegin al Parlament seran un gripau impossible de pair per molt estómac que el Govern hagi demostrat tenir.
Arribats a aquest punt, podria entrar en joc un sil·logisme d’emergència: ningú vol acabar amb la legislatura encara, i com que aquesta només pot continuar si hi ha pressupostos, aquests s’hauran d’aprovar al preu que sigui.
Notícies relacionades
En el sil·logisme dues premisses verdaderes obliguen a una conclusió verdadera. ¿Ho són? ¿En ambdós casos?
Govern Carles Puigdemont Junts pel sí CUP Pressupostos Generalitat de Catalunya Partits Polítics Independència de Catalunya
