Anar al contingut

Una relació complexa

Lectures sobre ciència per a governants

Mariano Marzo

El pròxim president dels EUA hauria de tenir clara la importància de la recerca en la societat

Fa unes quantes setmanes, a propòsit de les eleccions presidencials dels Estats Units, un editorial de Science defensava que els temes científics haurien d’ocupar un lloc destacat en la futura agenda presidencial, donada l’enorme i creixent rellevància que aquests temes tenen en múltiples aspectes de la vida moderna, tant en el sector públic com en el privat. Per a la prestigiosa revista científica, el pròxim titular de la Casa Blanca hauria de tenir meridianament clara la importància de la ciència i la tecnologia per al progrés del país, i assegurar-se que el Govern compta en tot moment amb l’imprescindible consell de reconeguts experts per al desenvolupament de la seva política.

UNA IDEA DE ROOSEVELT

De fet, l’Administració dels Estats Units té una llarga experiència en aquest tipus d’assessorament, centralitzat formalment en la figura d’un conseller presidencial en matèria de polítiques científico-tècniques. Segons l’editorial que els comento ('A short presidential reading list'), la idea de crear aquest càrrec la va tenir el president Franklin Roosevelt durant la segona guerra mundial amb el nomenament de Vannevar Bush com a cap de l’Oficina per a la Investigació Científica i Desenvolupament. Aquest enginyer i empresari, professor a l’Institut Tecnològic de Massachusetts i president de la Institució Carnegie de Washington, va redactar dos breus treballs en què s’abordaven alguns temes de gran calat i que avui dia, 70 anys després, constitueixen, pel seu caràcter seminal i per  la seva influència, una referència obligada per als interessats en la interacció entre ciència i política.

LA CIÈNCIA EN TEMPS DE PAU

El primer d’aquests treballs, publicat el 1945 amb el títol 'Science, the endless frontier' (Ciència: la frontera interminable), és una convincent exposició del paper que la ciència –molt particularment la denominada ciència bàsica, finançada pel Govern federal amb diners públics– hauria de tenir als EUA després del final de la guerra. En l’informe s’aborden diversos temes importants, recollits en sis capítols, tres d’ells amb títols tan suggerents com: La guerra contra la malaltia,  Ciència i benestar públic i La renovació del talent científic. L’estudi, que finalitza amb un esbós detallat d’un pla d’acció per a la creació d’una Agència Nacional d’Investigació, aporta profundes reflexions sobre el rol de la ciència en temps de pau, i encara que moltes d’elles no van arribar a concretar-se a la pràctica, les idees de Vannevar Bush es van veure parcialment reconegudes amb la creació de la Fundació Nacional per a la Ciència el 1950.
 

Els polítics necessiten transmetre seguretat i veritats immutables. En canvi, la ciència no busca trobar veritats definitives sinó reduir la incertesa

El segon treball, titulat 'As we may think' (Com podríem pensar), també publicat el 1945 a la revista 'Atlantic Monthl'y, constitueix una visió clarivident del paper que les màquines podien jugar en l’emmagatzematge de la informació i en el càlcul, així com sobre la necessitat de convertir grans quantitats d’informació en coneixement útil. Unes previsions, visionàries per al seu temps, però que des de fa una mica més d’una dècada constitueixen una realitat inqüestionable a les nostres vides. Sens dubte, un dels mèrits de Vannevar Bush és haver sabut comunicar a la ciutadania i als seus dirigents polítics la idea que la ciència i la tecnologia constitueixen una potent eina per transitar cap al futur.
 

EXTENSIBLE A ALTRES PAÏSOS

El relat serveix per justificar la recomanació final de l’editorial de 'Science' al pròxim president dels Estats Units: que a l’hora de considerar els múltiples desafiaments que el país té plantejats en relació amb la ciència llegeixi els documents de Vannevar Bush. Això constituiria un bon començament per familiaritzar-se amb la importància de la ciència a la societat, la relació entre ciència pura i aplicada, la naturalesa del descobriment científic i la importància de pensar a llarg termini. Una recomanació que, sens dubte, es pot fer extensible, més enllà dels EUA, als presidents i governants d’altres països.

Els científics sabem que establir una col·laboració duradora amb els polítics no és una tasca fàcil. Ells necessiten transmetre seguretat i veritats immutables. En canvi, la ciència no busca trobar veritats definitives sinó reduir la incertesa. No és estrany que un científic confessi que estava equivocat. I potser això no succeeixi amb la freqüència desitjable (al cap i a la fi, el científic és humà i el canvi resulta a vegades dolorós), però no és rar. No obstant, segur que els costa recordar l’última vegada que una cosa similar va succeir en el camp de la política, la religió i les ideologies.