L'irresoluble problema del dèficit públic

El mes de maig passat, el Govern italià va acordar amb la Comissió Europea els límits de dèficit públic. Ara el Govern italià envia els pressupostos a Brussel·les i se salta la previsió de dèficit. Per evitar un no europeu al pressupost italià, el primer ministre Matteo Renzi escalfa l’ambient citant els diners gastats en les víctimes del terratrèmol d’Amatrice o els dos milers de milions d’euros gastats de més en sanitat. Tot això ens sona familiar perquè passa el mateix a Espanya.

Al final, probablement la Comissió Europea acceptarà el pressupost italià (com acceptarà l’espanyol), amb una petita estirada d’orelles. La realitat és que la Comissió Europea no té alternativa. Insistir en les retallades és aprofundir en el sentiment antieuropeu que va creixent a tot arreu. I a més Renzi és proeuropeu i no volen debilitar algú que hi està a favor, no sigui que en vingui un altre de pitjor. El mateix podríem dir de Mariano Rajoy i Espanya.

I encara sort que existeix la Unió Europea i el control pressupostari. Si amb aquest control el dèficit és crònic, ¿què no passaria sense la pressió exterior de la UE? Els polítics de cada país farien de la seva capa una casaca i el que vingui al darrere que s’espavili.

És un tema conegut, el problema del dèficit públic és crònic. Al llarg dels últims 35 anys, molts països no han tingut mai superàvit (França, Itàlia) i els que n’han tingut (Regne Unit, Espanya, Alemanya) ha sigut durant tot just dos o tres anys i molt petit. ¿S’imaginen una empresa que perdés diners durant 30 anys seguits? Bé, no s’ho poden imaginar perquè aquesta empresa no existeix.

¿I per què aquest problema és crònic i de fet irresoluble? Per dos factors.

El ciutadà, sobretot a Europa, és dòcil i submís a l’autoritat i no té consciència dels impostos que paga i, per tant, del que li costa a la seva butxaca l’Administració pública. A més a més el Govern amaga aquestes quantitats. Un exemple senzill: la nostra nòmina no recull tots els impostos que paguem a l’Estat. Seria molt fort veure que destinem el 40% o 50% del nostre salari a la cosa pública. Això produeix la falsa sensació que no paguem gaire i que rebem molt de l’Estat que al cap i a la fi sembla que ens cuida de manera gairebé altruista. És la història d’allò del diner públic no és de ningú que deia la ministra Calvo del Govern de Zapatero.

Més despeses, més vots

Notícies relacionades

Regeneració necessària mal plantejada

Eufòria i depressió

A més a més, no hi ha alineació d’incentius. Com més es gasta un govern més pot presumir i més vots obté. I si restringeix despeses perd vots. D’aquesta manera, ¿quin polític s’arriscarà a les retallades? A més pot gastar-ne molts perquè hi ha diners o se’n demanen de prestats ja que el BCE i la UE d’alguna manera surten garants del deute. I si al final hi ha molt de deute, el mort se’l carregarà el que vingui al darrere.

En aquesta situació veig gairebé impossible que es redueixi el dèficit i sobretot, que els diners de tots (el diner públic) es gastin de manera racional, justa i eficient.