Continuïtat amb lleus retocs

Rajoy és molt Rajoy. Potser més ara que quan tenia majoria absoluta. Si en la passada legislatura es devia a un projecte i un ideari de partit, ara és el partit que es deu a ell. I és ell qui marcarà l’obertura de compàs del nou govern en la recerca d’acords. A tot Occident la dreta es divideix entre els adeptes a la ideologia d’arrel neocon i els conservadors. Els primers volen canviar el món. Els segons prefereixen deixar-lo com està i adaptar-se a les circumstàncies, sense forçar més alteracions que les imprescindibles.

Aznar pertany al primer grup. Rajoy al segon. Rajoy, conservador de la vella escola fins al moll de l’os, és un pragmàtic a qui fan nosa les cotilles doctrinàries. Ell es guia per la intuïció, pel càlcul i per la seva versió exclusivista del sentit comú. Aquesta legislatura presenta dos problemes. El primer consisteix en l’obtenció de majories parlamentàries. En aquest sentit, i per facilitar l’entesa amb els socialistes, Rajoy podria haver fet el gest d’incorporar algun ministre independent que simbolitzés el diàleg i un cert gir centrista. No ha estat així. El Govern és monocolor, continuista, no gaire diferent del que patiríem si el 26-J el PP hagués quedat més a prop de la majoria absoluta. El Govern d’Espanya és el govern de Rajoy, i punt.

Queda doncs per determinar la naturalesa dels pactes, les concessions i els interlocutors. Com que els socialistes estan entrampats a la seva xarxa, l’aràcnid Rajoy sap que hi pot comptar, però no li convé devorar-los sinó deixar-los respirar una mica. Per això és probable, en el terreny de les conjectures on el president ha situat la política espanyola, que miri d’arribar a acords amb C’s i el PNB. Dins de l’estretor de les possibilitats matemàtiques, geometria tan variable com es pugui.

Notícies relacionades

Les 'revàlides' de Rajoy

Prensa Ibérica i EL PERIÓDICO posen en marxa una nova tribuna informativa a Brussel·les

La seva número dos, Soraya Sáenz de Santamaría, ha assumit noves competències per ocupar-se del segon problema. Com que la clau de volta del primer, el de les majories que propiciïn la continuïtat del govern, es troba més a Andalusia que a Madrid, caldrà encetar l’agenda catalana sense irritar la presidenta andalusa. Tot sembla indicar que l’accent estarà més en la política que en el finançament. La caixa continua en mans de Montoro i no es pot tocar gaire sense que perilli l’estabilitat.

En conseqüència, potser sentirem a parlar de reconeixement jurídic de l’especificitat catalana i de competències a canvi de renunciar a la independència. Propostes de diàleg tan etèries com solemnes. L’agenda catalana de la vicepresidenta no té pinta d’incloure ports, aeroport, Rodalies, corredor mediterrani, inversions ni principi d’ordinalitat, sinó oferiments més decoratius i formals que de fons. Segur que no bastaran per canviar el full de ruta independentista, però per insubstancials que siguin poden ajudar a baixar de l’autobús una part dels catalans d’ordre, votants de Junts pel Sí, que se senten incòmodes amb els riscos de la unilateralitat. Alguns, pocs però determinants, tenen tant desig de pastanaga que potser no caldrà ni que passi de virtual.