"És una cosa normal"

¡Per fi algú ho diu davant un jutge! És el primer cop que qui ha fet suborns diu que això succeeix amb bastanta freqüència. Així pensem molts, però ningú amb tanta pràctica havia reconegut aquesta trista veritat: Espanya és un país on les pràctiques corruptes estan bastant generalitzades. La frase de Francisco Correa emesa a l’Audiència Nacional en el judici que porta el seu cognom en alemany (Gürtel) és tan veraç com certa és la connivència dels partits polítics i una classe política innoble i avariciosa. ¿Qui corromp a qui? ¿Qui paga per obres o requalificacions urbanístiques o qui rep o demana els diners? És igual, però té més gravetat quan qui s’avé a aquesta pràctica ocupa una posició obligada de defensa o gestió de l’interès públic.

Hi ha moltes implicacions negatives en la frase «és una cosa normal» a nivell d’acceptació per part de la societat. I en la generalització d’aquests usos al veure que durant molt temps el poder judicial no perseguia els que els cometien. Aquestes pràctiques eren molt abundants ja als anys 90, però es deixaven passar. Només s’actuava contra tipus corruptes perillosos perquè estaven incontrolats: Gil y Gil a Marbella, Hormaechea a Cantàbria, etcètera. Però això era una cosa ja existent (sabuda i callada) des del vèrtex de la piràmide de l’organització política espanyola fins a tots els estaments, sobretot a nivell territorial baix: ajuntaments i comunitats. Tret d’alguns que s’emportaven els diners per a ells, els que els compartien amb el partit tenien certa protecció. Les pràctiques són abundants i se n’han aprofitat des de grans empreses fins a espavilats que començaven i sabien que s’havia de passar per l’adreçador. Només era necessari buscar un intermediari o aconseguidor. Mirar qui treballava a prop del poder del qual interessava aconseguir alguna cosa.

En les requalificacions urbanístiques el llapis permet canviar la qualificació del sòl o l’edificabilitat, permetent construccions sense cap sentit. En això ha sigut molt nefasta la identificació política del govern local i l’autonòmic. En el cas de Madrid, l’ajuntament i la comunitat han sigut del mateix signe polític durant lustres. Pagant al partit, les dues instàncies garantien l’abús. En matèria de contractació, s’encareixen obres que costen dues o tres vegades més del previst, es realitzen modificacions en contractes, es porten a terme obres inviables per les quals després es pagaran altes indemnitzacions, es fan adjudicacions directes o a dit, es configura el perfil del contractista amb una foto del que serà elegit, es fracciona l’import de l’obra, s’admeten baixíssimes ofertes que aviat es reformen, etcètera.

Notícies relacionades

La defensa de Bárcenas demana que testifiquin en el judici tres exministres d'Aznar

Naturgy: no tots els fons són iguals

L’any 1991, Josep Borrell, aleshores ministre d’Obres Públiques, va avisar les grans empreses perquè cessessin les comissions. El 2005, Pasqual Maragall va expressar aquell problema anomenat 3%. N’hi hauria prou que el cap del partit digués: «Si m’assabento que algú ho fa, li tallaré la mà». Però no. Formava part del sistema.

Advocat de l’Estat.