Manuela Carmena i la ciutat dels prodigis
L'Ajuntament de Madrid anuncia una taxa als caixers automàtics dels bancs per ús de la via pública
Eduardo Mendoza, en una gran novel·la, va fer de Barcelona la ciutat dels prodigis. Madrid, sense ànim de competir, és ara un altre mosaic de prodigis. Onofre Bouvila, sorgit del no-res i convertit en especulador immobiliari, va ser el personatge a través del qual Mendoza va narrar la història de Barcelona del període 1888-1929. Francisco Correa que, en el judici del cas Gürtel, a Madrid, des d’una autoinculpació que busca clemència acusa a tort i a dret, té alguna cosa d’aquell Bouvila. Els seus testimonis són aclaparadors i molts amb proves, però on no n’hi ha la seva paraula és la d’un presumpte delinqüent i veritat i mentida es difuminen. I si Bouvila va començar d’anarquista, Correa –un altre prodigi–, que pràcticament vivia a la seu del PP, ha confessat amb emoció com va anar amb el seu pare a un míting de la Pasionaria.
Manuela Carmena, alcaldessa de Madrid, potser no sap de prodigis, però anuncia una taxa als caixers automàtics dels bancs per ús de la via pública. Copia el que passa en altres 19 ciutats, Barcelona inclosa. Busca recaptar i que paguin els bancs. No s’ha de ser Oliver Hart o Bengt Holmström, recents premis Nobel d’economia, per saber que els bancs traspassaran la taxa als clients dels caixers. I qui més els fan servir no són els rics, sinó les classe mitjana i baixa. Els caixers donen petits crèdits automàtics a l’ombra. Només cal una nòmina domiciliada. Si un parell de dies abans de l’ingrés de la nòmina el compte està a zero, el caixer sol permetre petites retirades de diners per les quals cobra interessos. Aquí –si és que ja no ho fan– recuperaran els bancs aquesta taxa. El prodigi és que algú ho ignori.
A Cibeles, davant del despatx de Carmena, al Banc d’Espanya ha aparegut un altre prodigi. L’inspector José Antonio Casaus va deixar escrit que Bankia era inviable i la seva sortida a borsa, un disbarat. El governador Fernández Ordóñez es va fer l’orni. Els que el coneixen diuen que eludia qualsevol conflicte i allò ho era. Ara, almenys, haurà de declarar, això sí, quan finalitzi el prodigiós espectacle del judici de les targetes black, on Francisco Verdú, el conseller delegat que va contractar Rodrigo Rato, ha destrossat estratègies i coartades, i ell no és un presumpte delinqüent com Correa.
Certa continuïtat
Notícies relacionadesMolt a prop de Cibeles, al Congrés s’espera veure com canvia el «no és no, senyor Rajoy». Antonio Hernando, abans al costat de Pedro Sánchez, ara portaveu parlamentari, haurà d’obrar el prodigi i això l’honora. Ho farà perquè els socialistes, a diferència de vells comunistes i nous podemistes, no resolen els seus problemes amb purgues, sinó que, malgrat tot, busquen certa continuïtat.
I després, que es prepari Rajoy, que pagarà amb assetjament parlamentari i embolic al carrer els 5.000 milions d’ajust pendents. Una oposició extrema amb què el PSOE somia portar el prodigi de la seva recuperació política des de l’actual ciutat dels prodigis a tot el país.
