La sagrada 'mona de Pasqua'

Per bé o per mal, agradi o desagradi, la Sagrada Família s'està convertint en la imatge més representativa de la ciutat de Barcelona. No pas per desig majoritari dels barcelonins, que a la identificació de la icona més representativa de la ciutat, promoguda per EL PERIÓDICO, van votar en primer lloc per les fonts de Montjuic amb el perfil del MNAC al fons, sinó per decantació natural. La Sagrada Família és única, inconfusible, insòlita, gegantina i, per si fos poc, en absència total de contraforts, sembla que s'aguanti per miracle. Quan, d'aquí pocs anys, estigui acabada l'agulla del cimbori, que arribarà als 170 metres, l'efecte visual es multiplicarà de manera exponencial. Encara no està acabada i només cal repassar les imatges de les pàgines d'internet en diverses llengües per comprovar que el temple de Gaudí guanya per golejada. El món ens ha encolomat la Sagrada Família com a gran icona de Barcelona, tant si vols com si no vols, i sembla que ben poca cosa s'hi pot fer.

Els catalans mai ens hem conjurat per promocionar Gaudí, i menys encara la seva obra més representativa. El fenomen encara s'ha d'estudiar, però per començar hauríem de convenir que Gaudí no encaixa, que ens desconcerta, que amb la seva desmesura rebenta les costures del que considerem art o esperit català. La falta de reconeixement entre gran part dels seus conciutadans, en vida i fins avui, per no parlar de franca hostilitat entre un gran nombre de personalitats destacades de la cultura, contrasta amb els fets. A la vista de l'èxit de la seva obra, Gaudí s'eleva molt per damunt de qualsevol barrera. La seva fama creix i creix, encara disposa de camp per córrer, i no trigarà gaire a obtenir l'estatus de geni universal, reservat a ben pocs. Des d'aquesta perspectiva, les opinions dels catalans, favorables, reticents o contràries, són irrellevants. Gaudí passa massa alt perquè l'afectin.

Tots els campions de la modernitat que, ja fa mig segle, negaven el pa i la sal a Gaudí postulaven de la Sagrada Família que era una mona de Pasqua i clamaven perquè no s'hi afegís una pedra més, han reconegut en públic que tenien un guimbarro de pa a l'ull, i la retractació els honora. Els epígons que ara reprenen la comparació burleta, de volada intel·lectual i imaginativa a mig pam de terra, haurien de voltar per la nau central, ni que fos d'incògnit, disfressats, i mirar enlaire. Per molt que els escassegi la sensibilitat, quedaran obnubilats per sempre més davant el teixit esvelt de les columnes i la màgia de la llum. I començaran a comprendre, si disposen de prou pesquis, per què Salvador Dalí afirmava que Catalunya ha proporcionat al món tres genis hiperbòlics, Ramon Llull, Antoni Gaudí i, només faltaria, el mateix Dalí.

Tres genis hiperbòlics, tots tres menystinguts per la mediocritat general d'un país on predomina el criteri de la genteta, formada per la multitud que considera que tothom és tan insignificant com ells, que tant hi ha d'aquí fins allà com d'allà fins aquí. Anotin que Verdaguer va ser el primer a reconèixer el valor poètic de Ramon Llull. Que Maragall va ser el primer a reconèixer l'obra magna de Gaudí. I que Dalí encara esperaria si li calgués, si no fos l'artista del segle XX que bat el rècord de les cues més llargues a les seves exposicions, no la benedicció, sinó un miserable esquitx d'absolució.

Doncs bé, ara resulta que els especialistes municipals a generar polèmiques vàcues s'atreveixen a envestir un cop més contra la Sagrada Família. Ressusciten el tema, enterrat des de fa anys, de la manca de llicència d'obres. Sembla que insinuen que no hi pot haver tants visitants, que fan nosa. I encara posen en entredit l'escalinata monumental d'accés. És evident que aquestes llances són de canya, ni tan sols de fusta, de manera que fan el ridícul.

Notícies relacionades

Rigol diu que la Sagrada Família no té permís d'obra per "silenci administratiu"

El regidor d'Arquitectura de Barcelona qualifica la Sagrada Família de "mona de Pasqua gegant"

La famosa llicència no cal perquè el temple disposa, com saben molt bé, del corresponent permís expedit el 1885 per l'aleshores municipi independent de Sant Martí de Provençals. ¿A què treu cap demanar el permís d'obres de Barcelona al cap de més d'un segle, quan falta poc per acabar la basílica? Ganes de fer soroll i d'embolicar la troca. Total, poden recaptar 50.000 euros, ni que fossin 500.000. No s'adonen de fins a quin punt Barcelona és tan desmesurada en relació al país i la seva població com ho és el seu edifici més singular respecte a la mateixa ciutat.

D'aquesta manera, entre la mona de Pasqua, que ha perdut l'aurèola despectiva, les estàtues del Born i el monument a Colom, ningú s'interroga sobre el model de ciutat ni s'elaboren estratègies per fer-la més convivencial, més competitiva, més justa i per projectar-la amb èxit cap als propers de­cennis.