Crítica teatral

Diuen els que saben que la paraula pregoner prové del llatí praeconium i designa aquell que anuncia en veu alta a la ciutadania la imminent celebració d'una festivitat i la convida a participar-hi. Però abans de parlar en veu alta és oportú pensar i estructurar en veu baixa allò que es dirà per, després, provocar l'atenció i el plaer -o el tedi i els xiulets- dels que ens escolten. Només hi ha una cosa més trista que un teatre sense públic: un públic sense teatre. Afortunadament, la gent de Barcelona, així com les d'altres ciutats civilitzades, encara poden escollir, entre diferents opcions, quina classe de paraules, tons, mirades, gestos i silencis prefereixen rebre des de l'escenari, des dels escenaris.

Tan pròximes i tan oposades

Abans-d'ahir, a la nostra ciutat van tenir lloc dos fets teatrals -el mestre Peter Brook ens va ensenyar que perquè hi hagi teatre només cal que un o una parli o es mogui mentre una altra o un altre l'escolta i mira-. Les dues escenes estaven tan pròximes com diametralment oposades. Un dels intèrprets era professional dels escenaris; l'altre, no tant, i potser per això cridava i gesticulava molt menys que l'especialista. (És bo recordar que si encomanéssim totes les tasques a gent especialitzada, només les prostitutes farien bé l'amor).

En un dels recintes onejaven banderes, imitacions, riallades, i el públic corejava futbolísticament els envits de l'artista, disfressat de rei antic; en l'altre, un home en mànigues de camisa anava desgranant, sense cap mena d'artifici -com un exhaustiu llistat de Walt Whitman- la implacable lletania de la seva memòria i emoció. No sé qui va tenir més èxit de públic: un va omplir la sala d'honor de l'ajuntament i la seva plaça adjacent, mentre que el nombre d'assistents per veure i sentir l'altre va oscil·lar, segons les fonts, d'alguns centenars al milió i mig de persones. Aplaudiments per a tots dos. Teló.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El que té de dolent el teatre és que és com escriure amb el dit sobre oli: no queda res més enllà del record dels que hi van ser -o el vídeo, que sempre menteix-. Però, a vegades, perquè no es perdin del tot les paraules, les recollim en llibres per si algú vol rememorar-les o dir-les d'una altra manera davant altres auditoris. Un dels dos llibres podria posar-se demà mateix a la venda; l'altre també, però seria bo polir abans gran part dels versos, ja que en molts d'ells mètrica i rima van per on volen. Felip V ja no té qui li escrigui bé.

«En qüestió de gustos no hi ha res escrit». Respon l'altre: «Sí, se n'ha escrit molt, però no ho deus haver llegit». Tornaré a llegir amb ganes la tendra, dura, bellíssima literatura municipal de Pérez Andújar; el que va fer Albà ja ho veuré quan en facin la pel·lícula.