La piràmide dels recursos
Investigacions recents demostren que la producció de gas a través d'hidrats no és una quimera
Un nou avenç tecnològic ha permès a la companyia Japan Oil, Gas & Metals National Corporation (Jogmec) completar amb èxit una prova d'extracció del metà contingut en dipòsits d'hidrats de gas localitzats a la fossa de Nankai, sota les aigües del Pacífic. D'altra banda, un equip liderat per l'empresa índia Oil and Natural Gas Corporation Limited (ONGC) ha descobert vastes acumulacions, potencialment explotables, dels compostos esmentats a la badia de Bengala, a l'Índic. Les dues notícies resulten significatives per la gran dependència de les importacions energètiques de l'Índia i el Japó. No pas en va, els hidrats de gas localitzats a la fossa de Nankai contenen uns recursos de metà pròxims als 1,1 bilions de metres cúbics, volum equivalent a l'utilitzat per cobrir les importacions de gas natural liquat del Japó durant 11 anys.
Els hidrats de gas són substàncies sòlides naturals, amb aparença de neu glaçada, caracteritzades per una estructura clatràtica (o en gàbia) formada per un entramat cristal·lí de molècules d'aigua que atrapen a l'interior molècules d'hidrocarburs gasosos, principalment metà. Dins de la seva gàbia de gel les molècules de metà estan comprimides per un factor aproximat de 164, de manera que a pressió i temperatura atmosfèriques un metre cúbic d'hidrat de gas allibera 164 metres cúbics de gas i 0,8 metres cúbics d'aigua. Aquest factor de concentració confereix una especial rellevància als hidrats de gas, des del punt de vista del potencial energètic com des d'una perspectiva de riscos geològics i del canvi climàtic.
Els compostos descrits són estables en condicions de pressió moderadament alta i de temperatura moderadament baixa. Aquestes condicions, juntament amb la presència de l'aigua i del gas necessari per a la gènesi de l'hidrat de gas, es donen tant en terra ferma, al subsòl permanentment gelat (o permafrost) de les regions àrtiques, com en els sediments localitzats als fons marins. En el transcurs de les últimes dècades els científics han estat insistint sobre les vastes reserves de metà atrapades en aquests indrets. Però també advertien que el seu desenvolupament comercial constituïa una possibilitat encara llunyana. Com a conseqüència, l'exploració i producció de gas a partir dels hidrats ha tingut una prioritat baixa per a la indústria, que gairebé no s'ha mobilitzat per aprofitar aquesta potencial oportunitat de negocis.
No obstant, aquesta perspectiva està començant a canviar com a resultat d'investigacions recents, com les comentades al Japó i l'Índia, empreses conjuntament per organismes governamentals (com per exemple el Servei Geològic dels EUA), consorcis internacionals d'empreses, universitats i altres centres de recerca. Aquestes indagacions han demostrat que la viabilitat de la producció de gas a partir dels hidrats no és una quimera i que aquesta viabilitat està més condicionada per les limitacions en infraestructures que per motius tècnics. De fet, si els preus del gas natural es mantinguessin alts, no és pas insensat pensar que els hidrats de gas puguin emergir com un recurs comercialment viable. Una possibilitat que si es concretés canviaria radicalment el panorama energètic global. Bàsicament perquè algunes estimacions recents situen el volum total de gas contingut en els hidrats entre 1.000 i 5.000 bilions de metres cúbics. És a dir, d'una quantitat entre 5 i 25 vegades superior als 187 bilions de metres cúbics que a finals del 2015 constituïen les reserves provades globals.
Sovint sentim que el petroli, el gas o el carbó s'acaben. En realitat no és així. La disponibilitat de recursos minerals en general i de combustibles fòssils en particular es pot visualitzar mitjançant una piràmide. La superfície de cada nivell a la piràmide dóna una idea de la quantitat de recursos de la qual disposem, i a mesura que baixem des de la cúspide aquesta quantitat augmenta. No obstant, també passa que quan passem a un nivell inferior a la piràmide -per exemple, des gas convencional al shale gas (o gas de fracking) i d'aquest últim als hidrats de gas- la concentració del recurs és cada vegada menor, de manera que l'extracció es fa cada vegada més dificultosa, tant des del punt de vista tecnològic, com del cost econòmic, de l'impacte ambiental i de la quantitat d'energia necessària per extreure'l.
Amb tota probabilitat, l'era dels hidrocarburs no s'acabarà per l'esgotament físic, sinó molt abans, quan en el nostre descens en la piràmide topem amb algun límit insalvable de naturalesa econòmica, mediambiental i/o termodinàmica.
