Sense Pitarres

No ens enganyem. Això que n’hem dit el procés també té un vessant pitarresc, en referència a Pitarra, l’adalil de la comicitat popular del XIX. Avui en diríem friqui. Com va escriure l’historiador Xavier Fàbregas, «el mot pitarrisme designa el mal gust literari, la matusseria». En aquest món hi ha de tot: al costat de discursos ben travats hi ha pallassades, caminen de bracet les reflexiones ideològiques i les actituds més xarones. Catalunya en concret té una tendència quasi congènita a barrejar els ideals més alts amb la parafernàlia més barroera.  

    Ara, Toni Albà es disfressarà de Felip V per combatre, en un pregó alternatiu, el pregó de la Mercè que farà Pérez Andújar. Hi té tot el dret. La capacitat humana de fer el ridícul no té límits. També hi ha el dret a defensar que un escriptor que pensa diferent que nosaltres sigui l’encarregat d’obrir les festes. Per Pilar Rahola, Pérez Andújar «va defecar sobre l’independentisme». Ui, sí. Jo vaig dir fa poc que l’11-S era una coreografia amb un ou ferrat que es belluga al ritme d’un minuet. ¿També he defecat? Per l’amor de Déu. Que no es compleixi allò que va afirmar un manifest de fa temps, que som «una societat incapacitada per a la discussió i la ironia». És a dir, per a la intel·ligència. No m’hi agradaria viure, en un lloc així. M’agradaria viure en un lloc sense Pitarres que salvessin la pàtria a partir de la intolerància disfressada d’humor.