IDEES
El basc esgarriacries
Demà surt a la venda la nova novel·la de Fernando Aramburu, Patria, i crec que serà el primer llibre de la rentrée al qual em dedicaré. Guardo un gran record d’Años lentos, un text breu en què l’autor esbossava l’espant basc de les últimes dècades, i tot sembla indicar que Patria, que arriba gairebé a les 700 pàgines, pot ser un notable acostament literari a aquest famós conflicte del qual parla sempre Arnaldo Otegi per dissimular la condició de botxí que ell i els seus amics van adoptar durant massa temps, mentre el gruix de la societat basca mirava cap a un altre costat, seguia posant-se fins a les orelles de pintxos i txakoli i acceptava la misèria moral com un element imprescindible de la seva forma de vida.
Dubto que aquest llibre caigui bé entre aquells que, des que ETA va deixar d’assassinar, han optat per fer com si aquí no hagués passat res i apostar de forma oportunista pel futur, no sigui que si mirem enrere no ens agradi el que hi vegem. Per aquesta gent no és necessària l’autocrítica, ni que ETA demani perdó, ni que el PNB reconegui la seva permanent falta d’empatia (i de guardaespatlles) amb els eliminats per no pensar de manera canònica. ¿Per a què s’ha de recordar la part dolenta tenint tanta cosa bona al davant, sobretot si no ens treuen el xollo de la quota? Entestar-se a escriure novel·les com Patria és propi d’esgarriacries que acaben creant alarma social amb el seu ressentiment i la seva obsessió malaltissa amb l’ètica.
Alguna cosa em diu que aquests raonaments, per dir-ne d’alguna manera, es produiran al País Basc que Aramburu va abandonar als anys 80 per treure’s de sobre la ronya física, ja que no la moral, que el va perseguir fins a Hannover, on ara viu i ha escrit el seu nou llibre. Aramburu sosté que és ara quan s’ha d’escriure aquesta classe de novel·les, que no cal esperar 50 anys perquè les escrigui algú que hagi de recórrer a les hemeroteques per fer-ho. Però estic convençut que Patria caurà malament en certs ambients, ja que a Espanya la memòria històrica és selectiva: podem revisitar la guerra civil, la postguerra i el franquisme tant com ens plagui, però hi ha morts i horrors més recents als quals ningú es vol acostar. Deu ser, dic jo, per no crear alarma social i no dificultar la reconciliació. ¡Déu beneeixi els esgarriacries!
