Quan ningú parla de nosaltres

En la llista dels cent esportistes més ben pagats del 2016, publicada per 'Forbes', només hi figuren dues dones: la primera, en el lloc número 40, i la segona, en el 88. Són les tennistes Serena Williams i Maria Xaràpova. El masclisme en l'esport és una evidència, però no és més que el reflex del que està profundament arrelat en la societat. Ni més ni menys. Però al visualitzar-se en l'aparador d'uns Jocs Olímpics i difondre's per tots els racons del planeta la seva existència s'amplifica.

S'ha escrit molt sobre els abundants titulars, comentaris o transmissions sexistes que s'han produït  durant els Jocs de Rio 2016: diaris amb 'rànquings' sobre les esportistes més sexis, comentaris denigrants cap a la dona, minusvaloracions lligades al sexe femení, foment de la bellesa per sobre del valor esportiu, llenguatges discriminatoris… Res de nou, ni tan sols original. Als anys 70, un diari esportiu va definir les atletes de la selecció espanyola com a "camacurtes, baixetes i amb el cul gros” en comparació amb “les esveltes valquíries” de l'Alemanya de l'Est. Jo era una d'aquelles atletes a les qualsl anava dirigida la perla. Al segle XXI la tendència passa per exalçar obertament els atributs eròtics o lligats a la bellesa. ¡En alguna cosa hem avançat! (ironia 'mode on').

A més d'evidenciar l'existència d'un masclisme galopant, per sort els Jocs també han servit per constatar que l'esport femení no està renyit amb el rendiment ni l'espectacle. De fet, l'exemple de les esportistes espanyoles tant ara com a Londres 2012 hauria d'avergonyir tota aquesta patuleia masclista que pobla diaris i emissores: el 60% del còmput total de medalles espanyoles i també el 60% de les d'or han sigut aconseguides per dones. Tot i aquestes dades tan contundents, el més probable és que durant els pròxims quatre anys les proeses de l'esport femení, per brillants que siguin, passin novament a un segon o tercer terme i tornin a la invisibilitat.

PENSAR I ACTUAR EN MASCULÍ

Els mitjans de comunicació, com la societat, pensen i actuen en masculí. La presència de dones en càrrecs directius en premsa, televisió i ràdio és anecdòtica, cosa que també comporta una excessiva presència de periodistes 'florero', elegides més per la seva aparença que per la seva professionalitat, encara que afortunadament hi hagi excepcions notables.

El mateix passa en els càrrecs directius d'entitats esportives (federacions, clubs, associacions…) o en els llocs d'entrenadors o preparadors físics: les dones escassegen. Entre els 56 equips participants en les semifinals olímpiques de Rio, només quatre (un 7%) tenien una dona com a entrenador. I d'aquests quatre equips, cap era de categoria masculina. ¿Veurem algun dia a Espanya, Anglaterra o Alemanya una entrenadora en una banqueta masculina de Primera divisió? Segur, però per ara només hi ha un cas a tot el món: Chan Yuen-Ting, entrenadora de l'Eastern, que va guanyar la Premier League de Hong Kong.

El socioantropòleg Gilles Vieille-Marchiset explica: “el principal factor és cultural. L'esport ha sigut construït al voltant d'una forma de sexisme”. No és estrany. El fundador dels Jocs, Pierre de Coubertin, era un aristòcrata molt avançat en qüestions pedagògiques, però enormement retrògrad en termes d'igualtat entre homes i dones: repudiava l'esport femení perquè el considerava poc estètic.

ELS EFECTES DEL SEXISME MEDIÀTIC

Recordem l'enrenou periodístic perquè el nou plusmarquista mundial de 400 metres, el sud-africà Wayde van Niekerk, és entrenat per Ann Botha, una besàvia de 74 anys. ¿Què hi ha de rar en això? ¡Hi ha infinitat de tècnics d'atletisme que superen els 70 anys i també són avis i possiblement besavis! L'única 'raresa' és que sigui una dona…

El sexisme mediàtic propaga la discriminació, generant greus conseqüències per a les esportistes. La seva menor presència en els mitjans implica menys patrocinis, dèficits salarials, baixa estima social, més esforç, compaginar els entrenaments amb altres fonts d'ingressos, menys descans i més risc per a la salut. I, és clar, menys possibilitat de prosperar en els propis objectius competitius.

Arribar a la igualtat en un futur pròxim sembla complicat perquè es tracta d'un fenomen psicosocial lligat a aspectes culturals, prejudicis, creences, comportaments adquirits... de difícil eradicació. Es va millorant en alguns àmbits, com en els premis als vencedors en certes disciplines, però encara veiem grans diferències segons el sexe, com van denunciar les futbolistes nord-americanes, campiones mundials, fa pocs mesos. De fet, quan un club té problemes financers les retallades acostumen a començar pels seus equips femenins.

POLÍTICA EDUCATIVA EN EDATS PRIMERENQUES

Per si mateixes, les lleis no són suficients. Amb la declaració de Brighton (1994) i la crida a l'Acció de Winhoek (1998) es van fer passos endavant pel que fa al foment de l'esport femení i en la lluita per la discriminació, però per seguir avançant es requereix una política educativa en edats primerenques i confiar que les futures generacions estiguin lliures de condicionants. Les mateixes dones patim aquest condicionament i sovint actuem de forma masclista sense percebre-ho. L'educació ens ha marcat i seguim estirant el carro a la cuina, cuidant els fills, organitzant la festa d'aniversari de l'avi o marcant diferències amb el color rosa. ¡Que difícil que és trencar aquesta dinàmica!

Tancaré l'article amb un tema que m'arriba a l'ànima per la meva condició d'atleta. ¿Per què en totes les competicions les proves masculines tenen un reconeixement i desplegament superior al de les femenines? A Rio, per exemple, tots sabem què va guanyar Usain Bolt, però ¿saben qui va ser la campiona del 'cent' femení? ¿Saben que si hagués guanyat la jamaicana Shelly-Ann Fraser hauria obtingut un triplet olímpic com Bolt? Estàvem davant dues possibles fites idèntiques, però als mitjans només existia un únic protagonista.

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

El pretext és que els homes són més forts, ràpids, llancen més lluny, salten més i ofereixen actuacions més espectaculars. ¿De veritat? Si a la pantalla no figurés el cronòmetre, no hauríem apreciat la diferència de velocitat entre Usain Bolt i Elaine Thompson, la vencedora dels 100 metres.

Aquesta és la tònica masclista implantada des que Adam i Eva van ser elegits com el bo i la dolenta d'aquesta llarga pel·lícula. En realitat, parlem d'una lluita de poder en què els homes lluiten per seguir portant la veu cantant.