ANÀLISI
Gent corrent
En les guerres, igual que hi explota la crueltat també n'emergeix la solidaritat més fonda
cqot xjxyaa8baa
¿Coneixen la història de Henry Dunant? Era un home de negocis suís, per a la majoria un desconegut, que ara fa 150 anys, ofuscat perquè no aconseguia permís per realitzar un projecte a les colònies, va decidir anar a trobar-se amb Napoleó III per aconseguir-ho. L’emperador francès era llavors al nord d’Itàlia, a Solferino, en una batalla contra els austríacs. La guerra llavors es lliurava entre exèrcits i en camp obert. Així és que apostat en un turó va poder contemplar totes les hostilitats.
Que la vida humana tingui poc valor forma part de la filosofia bàrbara de les guerres. Però el que va veure Dunant quan va acabar la batalla va ser encara pitjor. L’horitzó de Solferino era ple de milers de cossos agonitzants. Enmig d’un aire viciat encara per l’olor pútrid dels ferits, veus cada vegada més febles imploraven auxili. Va ser llavors quan Dunant va decidir baixar al poble i mobilitzar-ne els habitants perquè recollissin tots els ferits sense importar de quin bàndol fossin i salvar aquelles vides que encara no s’havia emportat la batalla. Amb ell va néixer la Creu Roja. La seva decisió d’actuar immediatament per recuperar un espai d’humanitat enmig de la barbàrie es repeteix des d’aleshores en multitud de conflictes.
Avui les guerres han canviat enormement, les principals víctimes són civils i la velocitat de la informació ens trasllada en directe als nous camps de batalla. De l’Afganistan a Síria les imatges no paren de vomitar violència, atacs i bombardejos. Però encara que no ho vegem, en les guerres igual que hi explota tota la crueltat humana també n’emergeix la solidaritat més fonda.
Els Cascos Blancs són el moviment humanitari més interessant des de Metges Sense Fronteres
Gent corrent, voluntaris anònims enmig de la tragèdia, com els Cascos Blancs a Síria, un moviment civil que va néixer forçat pel descens al que avui sembla el pitjor infern del món per viure-hi. Quan les bombes cauen com la pluja, aquest moviment format per homes i dones, forners, electricistes, pintors o advocats, surt immediatament per recuperar vides d’entre la runa com la d'Omran, el nen rescatat la setmana passada a Alep, la imatge del qual va ser portada en aquest mateix diari.
La relació d’herois anònims en les guerres és infinita. Casos com el d’Oskar Schindler i la seva llista de jueus salvats a l’Alemanya nazi o el més recent de Khaled al-Assad, l’arqueòleg executat per l’Estat Islàmic ara fa un any per intentar salvar el llegat de les ruïnes de Palmira, són exemples de la condició humana i solidària que emergeix en totes les guerres. En aquest sentit, els Cascos Blancs potser són el més interessant que ha sorgit en el moviment humanitari des de la creació de Metges Sense Fronteres als anys 70. Un moviment que tendeix a consolidar-se com l’única resposta possible a la indiscriminada pluja de bombes i al mateix temps un exercici de resistència enfront del poder que les llança. Perquè quan acabi la violència només ells podran comptar com a victòries cada una de les vides salvades.
