Sixena: evitar una destrossa

Aquest conflicte ha inclòs situacions heterogènies. Per una banda, les obres d’art del bisbat de Lleida que la justícia va ratificar que es repartissin igual que la resta del patrimoni material de la diòcesi, sense considerar el seu grau de protecció legal per la Generalitat i els criteris museològics que defensaven la integritat de la col·lecció conservada a Lleida (sempre en conflicte amb els que defensen aproximar els béns culturals al seu lloc d’origen), però sí les normes del dret canònic que afectaven els titulars dels béns, les dues diòcesis. I la decisió es va aplicar traumàticament amb la intervenció de la Guàrdia Civil en ple 155. Una situació diferent és la de les obres adquirides pel MNAC procedents del monestir de Sixena, saquejat i abandonat després de la guerra civil.

En tots els casos es podrien haver buscat solucions de propietat i gestió compartida. Però no ha sigut possible. Acusar d’espoliles institucions culturals i eclesiàstiques catalanes que van salvar les obres de la seva destrucció, les van conservar i van fer-ne possible l’exhibició i estudi no podia portar a una altra cosa que a una actuació defensiva i reivindicativa des de Catalunya. No entendre des de Catalunya que, amb la recuperació de l’autogovern aragonès, el secular abandonament del seu patrimoni estava donant pas a un procés de revaloració, recuperació i reclamació d’aquest va ser també un error. Tot i que el fet que massa vegades aquest aragonesisme s’hagi construït en confrontació amb Catalunya (en aquest cas, posant més èmfasi en els béns conservats a Barcelona o Lleida que a Madrid) feia, de nou, encara més difícil l’entesa.

En el cas de les pintures de Sixena, el Tribunal Suprem ha dictaminat sobre la propietat de les obres d’art. I entén que la comunitat religiosa en la qual s’havien integrat les últimes monges d’aquell monestir i que van traspassar a la Generalitat el 1992 els béns que ja estaven en dipòsit al MNAC no podien demostrar els seus drets sobre les obres, i en canvi sí la congregació a la qual l’Església va reconèixer el 2015 com a titular de Sixena, tot i que no és la que habita el monestir. Una situació confusa en la qual una part ha pogut jugar més hàbilment les seves cartes.

Però una altra cosa és que això, tot i que la sentència ho estableixi, hagi d’obligar a traslladar-les sense tenir en compte criteris patrimonials i només la voluntat del seu propietari. I malgrat les afirmacions contràries des del Govern d’Aragó, són massa les opinions dels experts (des de la del finat restaurador de la Capella Sixtina fins als experts del MNAC que millor coneixen l’estat de les pintures) que sostenen que l’arrencada de les fràgils pintures podria destruir-les, que el trasllat en el seu actual suport no és possible i que la seva actual ubicació és la que millor n’assegura la conservació. Mentre aquestes objeccions existeixin, i una opinió experta independent dictamini què pot fer-se i què no, executar la sentència sota el risc de destruir unes pintures amb un valor i significat tan rellevant i obligar els qui les han conservat a assumir aquest risc seria irresponsable. Tot i que des del punt de vista de la propietat ja no hi ha discussió possible, des del punt de vista de la protecció del patrimoni els governs aragonès i català, i el Ministeri de Cultura, encara són a temps de fer valer els seus recents vots de diàleg i entesa i evitar una destross.