És habitual escoltar, els darrers temps, afirmacions de resignació. Als mitjans de comunicació i en les converses entre amics. ‘No hi ha res a fer’, diuen. La simple pregunta de ‘Com estàs?’ es converteix, a vegades, en una resposta plena de lamentacions i frustració.
A les eleccions guanyen partits que, tèoricament, haurien d’estar desqualificats pels nombrosos afers de corrupció que els afecten. L’extrema-dreta xenòfoba creix a molts països. Els mitjans de comunicació públics renuncien a la seva funció de pedagogia ciutadana i pluralitat informativa. Les guerres i les accions terroristes s’escampen per tot arreu. Un dia, un fanàtic mata més de vuitanta persones a Niça atropellant-les amb un camió de gran tonatge quan estaven presenciant uns focs artificials. Un altre jove fanatitzat agredeix a cops de destral un grup de xinesos que anaven en tren a l’estat de Baviera. A la capital d’aquest estat, Munich, un jove, fascinat per l’assassinat de joves comès per l’ultradretà Anders Brevik a Noruega fa just cinc anys, matava a trets, divendres, nou persones, quasi totes adolescents.
El llistat és enorme i tindrà, malauradament, continuïtat. L’endemà de l’atemptat de Niça, Turquia patia un cop d’Estat que complica encara més la relació difícil d’aquest país amb Europa i amb el respecte pels drets humans. A aquesta Europa han arribat centenars de milers de refugiats que fugen de les guerres, els conflictes i la misèria que afligeixen Síria, Afganistan, Iraq, Iemen i molts d’altres. Més de 3.000 d’aquestes persones han mort ofegades al Mediterrani en la primera meitat de 2016, mentre la Unió Europea només sembla preocupada per evitar que s’instal·lin als seus països membres.
Les bombes i les accions terroristes o fanàtiques estremeixen Brussel·les, Niça, Istambul, París, Munich, Kabul, Bagdad,... i tots creuem els dits perquè la ciutat on vivim no sigui la següent de la llista.
Però front a la societat del desànim que aquests fets promouen es rebel·len multitud d’iniciatives ciutadanes. Des de les campanyes d’acollida a refugiats a tots i cadascun dels països europeus –fins i tot, i sovint especialment, en aquells on els seus governs s’han mostrat més insensibles amb ells- fins a les organitzacions humanitàries –com Metges Sense Fronteres o Proactiva Open Arms- que rescaten els milers que es juguen la vida creuant la Mediterrània amb embarcacions fràgils.
Notícies relacionadesBaixar els braços, amagar el cap sota l’ala, aïllar-se en l’individualisme o tancar fronteres no són ni la solució ni és just amb els milions de dones i homes que es deixen la pell i la salut per ajudar qui ho necessita.
La por i la resignació no poden imposar-se.
