La inajornable internacionalització

Per a molts països i empreses, exportar o internacionalitzar-se s'ha convertit en un imperatiu inajornable en aquests últims anys de crisi. Les exportacions d'Espanya han crescut el 28% entre el 2008 i el 2015. L'any passat van batre un rècord i van pujar a 250.241,3 milions. Un dels factors que va impulsar la creixent vocació exterior va ser la crisi. No obstant, l'aposta no està exempta de riscos, no pot ser una sortida temporal, sinó una estratègia a llarg termini davant una economia global i sense fronteres. El món no és pla, sinó desigual i ple de sots, i les oportunitats són sovint més difícils de trobar.

Múltiples factors preocupen els empresaris: el risc país, de crèdit -comercial o financer-, com seleccionar el mercat i desenvolupar un pla d'expansió, el desconeixement dels mercats, la legislació, els idiomes i la cultura i, no menys important, la seguretat en països en conflicte. Conflictes polítics o econòmics, religiosos o culturals, ètnics o lingüístics.

Aquestes qüestions tenen efectes directes en el procés d'internacionalització, en empresaris i directius, així com sobre les polítiques institucionals de suport. Molts no estan preparats o formats per gestionar aquestes realitats. Això provoca malentesos, conflictes i pèrdues i danys per a les empreses. És necessari elaborar i aplicar estratègies que responguin de manera significativa i creativa a les situacions de desconfiança, profunda incertesa, o fins i tot de violència.

Seguretat i drets individuals són components clau de la internacionalització en un món complex i en conflicte. Això s'ha de tenir en compte amb l'objectiu de reduir riscos en moments de turbulències en diferents països que són el destí d'una estratègia d'expansió internacional. Treballar i fer negocis en un altre país implica haver de tractar amb un entorn que de vegades és molt diferent del propi. Enviar directius a les zones de conflicte requereix anàlisi i gestió de risc, establir aliances locals i l'avaluació de les credencials dels directius o les institucions en aquestes zones convulses.

Les empreses han de desenvolupar models de negoci altament flexibles que els permetin respondre a noves oportunitats i amenaces, i tenir equips capaços de gestionar l'aventura internacional. La competitivitat d'un país es mesura pel seu potencial d'internacionalització o per la creixent capacitat per exportar productes, béns i serveis. La internacionalització de les empreses ha de ser una prioritat en política exterior. És necessari elaborar una estratègia institucional que abordi temes de conflicte i incertesa; adaptar nous enfocaments a les noves complexitats operacionals. És imprescindible estar en bones relacions polítiques amb altres països com a part dels objectius de l'expansió internacional de les empreses, per crear sinergies i aconseguir favorables acords comercials i financers. Un exemple és el cas de les companyies espanyoles nacionalitzades a l'Amèrica Llatina. El fet indica que cada vegada és més necessari comptar amb un coixí polític de seguretat, i també que s'ha de prevenir quan moltes empreses han posat al seu radar mercats com Cuba o l'Iran.

El desenvolupament d'un programa global d'internacionalització requereix que les empreses coneguin mercats molt distants i diferents. Això implica el domini del procés d'investigació a gran escala, i la capacitat d'analitzar adequadament la informació per prendre la decisió encertada. La informació en brut és la matèria primera de la intel·ligència econòmica. La primera missió de l'Estat en aquesta qüestió és organitzar aquests actius d'informació, donar-los consistència i establir-ne les normes d'ús. És necessari fomentar la internacionalització efectiva en temps de creixent radicalització, del nacionalisme i la xenofòbia. I promoure els intercanvis internacionals, no solament econòmics, per aprendre a gestionar les crisis.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Una eficient gestió de la internacionalització hauria de redundar no només en la consecució dels objectius, sinó també en una disminució considerable del risc. La planificació permet saber quin terreny trepitgem i com actuar quan és necessari emprendre inesperadament una activitat que no estava prevista.

Més exportació o internacionalització significa més producció, més llocs de treball, més ingressos i més creixement. El filòsof andalusí Ibn Khaldun va escriure fa sis segles que la riquesa dels països creix gràcies al comerç amb els estrangers, les necessitats de la gent i els beneficis dels comerciants. Internacionalitzar-se és atrevir-se a saltar cap al desconegut però s'ha de conèixer tot el que és necessari per aconseguir els objectius.