El caniche que es pensava que era un buldog
En la iconografia nacional britànica, el buldog apareix com el símbol del coratge, de la determinació i de la força. Winston Churchill, amb la cara i el coll plens de plecs, el cos ample i massís i la determinació per derrotar el nazisme, va ser el buldog d’una època, la de la potència britànica que, no obstant, s’acostava al seu ocàs.
Tony Blair va voler ser un nou buldog sense adonar-se que aquells temps de poder ja havien passat a la història i es va acabar convertint en un caniche, en el gos falder d’un poder molt superior a qui ningú planta cara. Margaret Thatcher va ser l’última personalitat britànica capaç d’influir de manera decisiva –i no en la millor direcció– en els Estast Units de Ronald Reagan.
En l’informe Chilcot no hi ha psicologia, només fets documentats i incontrovertibles que revelen la inexperiència i l’aventurisme d’un polític a qui l’èxit somreia. El document presenta amb tota la seva càrrega perjudicial la rendició incondicional als Estats Units «passi el que passi», per sobre de la lleialtat deguda al seu país, i posa de manifest com va sobreestimar la que es pensava que era la seva capacitat d’influència sobre Washington. Són dos errors que un polític no hauria hagut de cometre mai. En aquest cas, en què els morts s’han explicat per desenes de milers i s’ha incendiat una zona del món que encara està cremant sense que hi hagi cap mena de senyal que el foc minva, són errors criminals.
Blair és certament el màxim responsable d’aquell engany acabat en fiasco monumental, el més important des de la crisi de Suez els anys 50, però seria injust atribuir-lo només a qui tenia l’afany de convertir-se en un nou Churchill, en un Bismarck britànic de l’Europa postcomunista. Al seu voltant hi va haver ministres, assessors, alts càrrecs militars i serveis d’intel·ligència que van secundar el projecte del primer ministre. A ells també s’ha de dirigir la deshonra que desprèn l’informe. Altres, en canvi, davant la deriva que anaven prenent els esdeveniments van fer el decent en aquelles circumstàncies que era dimitir.
Un d’aquests va ser el malaguanyat Robin Cook. Aquell ministre d’Exteriors i Blair havien sigut els artífexs de les intervencions militars a Kosovo i Sierra Leone partint de la teoria, estrenada en aquells conflictes, de la ingerència humanitària. Però allò de l’Iraq era una altra cosa. Hi havia un dictador, sí, però no es tractava de resoldre un conflicte civil. La invasió de l’Iraq obeïa a uns pressupòsits falsos des del principi fins al final, a la ficció de convertir el Pròxim Orient en un far de democràcia i a la frivolitat d’uns dirigents que, creient-se invencibles, ni tan sols van pensar en l’endemà.
Continuar dient com fa Blair que el món és millor sense Saddam Hussein només és una nova demostració de la ceguesa i la insensibilitat d’algú que va sobrevalorar les seves capacitats amb un tràgic resultat. El 2006, en el curs d’una entrevista, Blair va assegurar que estava disposat a acceptar el judici diví sobre les seves accions a l’Iraq. L’informe Chilcot el col·loca ara a les portes del judici humà.
