Els dijous, economia

Rebel·lió a la granja

El 'brexit' és, en primer lloc i per sobre de tot, una sonora bufetada a l''establishment' britànic

Es llegeix en minuts
Rebel·lió a la granja

El resultat del referèndum britànic ha portat conseqüències previsibles: enfonsament de les borses, caigudes històriques de la lliura i por que el xoc es traslladi a l'economia real. Posteriorment, una mica de calma als mercats, a l'espera que la boira escampi. Però molt més rellevants que el mateix brexit són les causes que l'expliquen. I que tenen clara traducció espanyola i europea.

El brexit és, en primer lloc i per sobre de tot, una sonora bufetada a l'establishment britànic. Estaven a favor del Remain els grans partits, sindicats i unions patronals o el Banc d'Anglaterra. I es van sumar a la campanya per la permanència una part substancial de les celebrities: des de David Beckman fins a Richard Branson, de J. K. Rowling a Stephen Hawking o de Daniel Craig a Elton John. A més, els grans organismes internacionals (FMI, OCDE, Comissió) van recolzar sense reserva Cameron.

Amb tants i tan qualificats oponents al brexit, ¿què ha passat? La reina Isabel II, enmig del col·lapse financer que ens castigava el 2009, va preguntar a un grup de premis Nobel d'economia i cèlebres catedràtics de la London School of Economics com és que ningú l'havia vist venir. Parafrasejant-la, podríem fer avui la mateixa pregunta: ¿Tan allunyades estan les elits britàniques d'una notable part del seu país que no van veure la marea que s'elevava?

En tot cas, si no ho van veure, ara comencen a adonar-se'n. Ha emergit un nou consens que explica el brexit per les polítiques liberals de Tony Blair, Gordon Brown, David Cameron i George Osborne. Els seus negatius impactes sobre el teixit industrial, el reforçament de la capitalitat financera de la City i l'apreciació de la lliura esterlina i l'augment de preus de la vivenda que s'hi associen i, finalment, les retallades a l'Estat del benestar semblen explicar alguns trets del resultat. Per exemple, la victòria aclaparadora del brexit en un feu laborista com és Sunderland, una ciutat del nord d'Anglaterra on Nissan té la factoria més important de la Gran Bretanya i que produeix un terç del milió i mig de vehicles que el país fabrica. O que s'hagin decantat pel brexit àrees on els ingressos pel welfare state són la base de la renda de moltes famílies.

El brexit és, en gran mesura, la revolta dels de baix, dels que s'estan quedant enrere per la globalització i el canvi tècnic. I no és que els avisos no fossin nombrosos i molt qualificats. El debat sobre la desigualtat està present des de fa més d'una dècada. I el negatiu impacte de la globalització i del canvi tècnic sobre la distribució dels ingressos i de l'ocupació també és conegut. Com ho és també la manca d'oportunitats que havien permès el funcionament d'un cert ascensor social.

En el cas britànic, David Willetts, membre del Govern a l'ombra del Partit Conservador, va publicar el 2010 un profètic volum. El va titular The pinch (El pessic) i el subtítol (Com els baby boomers van agafar el futur dels seus fills, i com els l'haurien de tornar) expressa, com pocs, part de les raons del malestar actual. En el llibre, ja traçava un fosc retrat de les conseqüències de la ruptura del contracte implícit amb els joves, segons el qual treballar de valent és recompensat en forma de millores salarials i progressius ascensos en l'escala de renda i vivenda. Rellegint el seu encertat diagnòstic, no puc oblidar les imatges de l'agost del 2011, quan un jove va caure després d'un enfrontament amb la policia. El barri londinenc de Tottenham es va convertir en ciutat sense llei, amb saquejos i incendis impossibles de controlar per les forces de l'ordre, una tensió que es va estendre a altres barris i, entre altres, a ciutats com Birmingham, Nottingham, Bristol, Lincoln o Manchester. D'aquelles noces, aquests confits.

El 'brexit'no ha sigut el primer avís. La caiguda de l'ingrés, unes perspectives de manera creixent negatives i la convicció que fills i néts viuran pitjor, són la seva causa fonamental. Perquè, llastimosament, l'auge del racisme i el rebuig a l'estranger troben terreny adobat quan les expectatives de futur s'enfonsen, com ens recorda l'auge del feixisme europeu als anys 30 del segle passat.

Et pot interesar

Les bases materials del que ha passat no són només britàniques, encara que a Espanya o altres països europeus adopti formes, de moment, menys preocupants. Només el retorn a una política de reindustrialització, aposta per la qualitat de la producció, millors salaris i redistribució dels ingressos pot revertir el que sembla una via de creixent malestar, del qual ningú s'escaparà. A Europa i aquí, les bases d'un hivern de descontentament estan sembrades i comencen a madurar. No oblidem el cas britànic

Catedràtic d'Economia Aplicada (UAB).