¿Una renda bàsica agrària?

Tinc molt present un dels lemes de La Via Camperola. Per a aquest moviment de més de 200 milions de camperoles i pagesos que defensen les seves agricultures a petita escala, un argument central per reorganitzar els sistemes agroalimentaris és recordar que «els aliments no són una mercaderia». Però observar les cotitzacions de la soja, el blat o el blat de moro a les borses de valors de Chicago i Nova York reflecteix exactament el contrari: amb el menjar s'hi juga, i s'hi juga molt; s'aposta amb ell com amb els resultats d'un partit de futbol o la cotització d'una empresa. Considerar els aliments com una mercaderia més equival a expressar que l'alimentació, un dret universal i una necessitat vital, ha de ser resolta per les lleis del mercat, i des d'aquest paradigma el resultat final no és bo, és dramàtic: més de 850 milions de persones al món no es poden alimentar correctament, passen gana i moltes d'elles avui estan, com les orenetes, en les rutes migratòries.

Posar atenció en el missatge de La Via Camperola ens interpel·la a explorar o canviar d'enfocament. Com explica José Luis Vivero Pol, seria l'equivalent a entendre l'alimentació com un 'bé comú', ja que els mars, les terres, l'aigua i les llavors que permeten la seva producció són efectivament de tots, o, millor encara, no són de ningú.

Situar-nos en aquesta altra lògica obre moltes possibilitats. Des de postures a favor de més Estat, l'agricultura i els que la practiquen serien entesos com s'entén els mestres d'escola o com s'entenen els serveis públics sanitaris d'un país. Des de postures en favor de més autogestió i comunitarisme, les xarxes de consum alternatiu o la gestió comunal de recursos com ara muntanyes o terres guanyarien més espai. I imbricada entre totes dues apareix una proposta a explorar, la d'una renda bàsica agrària (RBA).

En concret, i a partir dels postulats de la renda bàsica universal, es tractaria d'assegurar una renda bàsica a totes les persones que es dediquen a produir aliments sans a partir de processos sostenibles, és a dir, que totes les persones que es dediquen a fer possible el sosteniment de la vida tinguin assegurat el seu propi mitjà de vida a partir d'un compromís col·lectiu. Un pacte social.

Aquesta proposta, que em consta que està sent tractada en diferents espais de reflexió polítics i en moviments altermundistes, al meu entendre és una proposta especialment necessària a debatre a Europa. Tant perquè som una força centrípeta que genera que molts països del sud hagin substituït la seva vocació agrícola per negocis per a l'exportació d'aliments, com perquè a Europa tenim la possibilitat de desenvolupar una RBA ràpidament a partir de reencarrilar els fons de la PAC (política agrària comuna). A Catalunya, amb unes 70.000 persones en el cens agrari, es gestionen uns 500 milions d'euros anuals de la PAC, segons dades de la Unió de Pagesos.

A favor d'aplicar una RBA tindríem diverses claus. Si amb ella s'assegura un ingrés vital, aquest podria exercir com el coixí que permetria frenar el constant tancament de finques agràries i granges (dos al dia en els últims 10 anys en el cas de Catalunya) que no resisteixen la competència d'uns mercats globalitzats ni la tirania del control que exerceixen les grans empreses del sector, especialment les de la distribució d'aliments. Al seu torn, saber-se amb un mínim a la butxaca seria un estímul clau perquè moltes vocacions i projectes de gent jove que vol fer del sector primari i la vida rural la seva forma de vida es puguin posar en pràctica. I amb uns ingressos mínims garantits per a la pràctica d'agricultures ecològiques orientades a les necessitats locals afavoriríem també la reconversió de professionals que ara practiquen una agricultura o ramaderia intensivista, responsable de contaminació i del canvi climàtic.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Plantejar una RBA significa, com va significar la PAC en el seu moment, adoptar un pacte social en favor de sostenir col·lectivament el nostre territori rural, amb una relocalització de l'economia i una emancipació respecte dels mercats internacionals (fonamental si pensem en les conseqüències del TTIP), que hauria de ser analitzat per la societat en el seu conjunt. I molt especialment pel sector agrari, que, acostumat a unes ajudes discriminatòries i molt controvertides, s'hauria de posicionar sobre un plantejament amb caràcter redistributiu.

En qualsevol cas, crec que val la pena explorar la proposta, potser no com l'única ni com una panacea, però sí com una proposta de transició en què valors sacrosants com el productivisme, la competència i el lliure mercat quedarien arraconats per opcions de sobrietat, suficiència i complicitat.