Blau

Ia poc a poc el mapa d'Europa es va tenyint de blau. Un blau més o menys intens d'un mal que no té matisos. L'extrema dreta treu el cap a Finlàndia, França, Alemanya, Grècia, Hongria i Itàlia, i a Àustria es queda a les portes de la presidència. Un blau que arriba carregat d'un passat de lluita, barbàrie, mort i misèria. Europa va saber vèncer el feixisme i, durant dècades, va consolidar un sistema de benestar que s'erigia en el mur de contenció dels fantasmes. El triomf d'un procés d'integració social, polític i econòmic que semblava modèlic. Però el dic s'esquerda. I, aquesta vegada, ja sabem tot el que les aigües blaves són capaces d'arrasar.

¿Té salvació Europa? Inoculada un altre cop pel virus de l'extrema dreta, ¿s'ensorra d'una manera irresoluble tot el que s'havia construït? La tossuda amenaça de la realitat necessita alguna cosa més que paraules. Són benvinguts símbols com el del triomf de Sadiq Khan, primer alcalde musulmà de Londres. Però són necessàries solucions que mostrin el camí. Alemanya i Grècia són dos punts fonamentals del dilema europeu. Si Alemanya assumeix els refugiats a qui ha donat empara i és capaç d'integrar-los en un temps més o menys raonable i si Europa és capaç de donar sortida digna a una Grècia que ha fet fallida, hi haurà esperança. En cas contrari, el blau s'alimentarà de la paràlisi de les institucions, la creixent desigualtat i el deteriorament de la convivència.