tu i jo som tres
El Mediterrani és innocent
Tu i jo som tres. Per Ferran Monegal. /
La vida en un canal de pagament pot semblar confortable i còmoda. No hi ha la pressió per l'audiència. Però té les seves contrarietats: els programes que estan allà encabits tenen una rellevància molt discreta. A vegades, inexistent. Els programes que emet el canal #0, de Movistar+, solen fluctuar entre el 0,1% i el 0,6% de quota de pantalla. Això comporta una invisibilitat molt frustrant i dolorosa. Per això és meritori el que ha fet Andreu Buenafuente (Late Motiv, #0). Ha tingut un cop d'empenta valerosa: se n'ha anat a Lesbos, amb Joan Manuel Serrat, i ens ha fet el programa des d'allà. Li ha pres el pols a la vergonya d'Europa. Treballs anteriors, com el documental de David Fontseca, To Kyma, rescat al Mar Egeu, que va passar TV-3 i després La Sexta, ens van ensenyar el drama de les fràgils barcasses que arribaven en ple hivern a la costa grega procedents de Turquia. Vam veure l'heroica tasca d'Òscar Camps i el seu equip de Pro Activa Open Arms, de Badalona, intentant salvar les vides de dones, nens, gent gran. També vam veure la mort. Ara la visita de Buenafuente i Serrat ens ha mostrat què se n'ha fet d'aquells que es van poder salvar. Van arribar a Europa destrossats, malalts, tremolant de fred, amarats. I Europa els ha rebut instal·lant-los en camps de concentració. Buscaven una esperança. Els havien parlat de la solidaritat europea. Fugien de la destrucció i de la mort. I ara, amb els que han sobreviscut, ja hem vist el que han fet amb ells: els han bolcat en descampats (Kara Tepe, Moria), com qui bolca el camió de les escombraries. Els han envoltat de filats i ganivetes. I els tenen allà, pitjor que si fossin delinqüents. Sense serveis assistencials, sense estructura sanitària, confinats en una espècie de miserable buit legal. Buenafuente ha parlat amb ells. Hem sentit vergonya. Només l'ajuda del voluntariat d'oenagés (Save the children, Oxfam, la citada Pro Activa Open Arms) mitiguen una mica la canallada que Europa està fent amb ells.
Serrat, al final del programa, va mirar cap al Mediterrani i li va demanar perdó en nom de tots. El Mediterrani és innocent. La culpa dels morts que hi ha al seu fons és la nostra. I Serrat va cantar, amb la seva veu més tremolosa, la seva cançó més bonica: «Yo, que en la piel tengo el sabor amargo del llanto eterno,
que han vertido en ti cien pueblos de Algeciras a Estambul para que pintes de azul sus largas noches de invierno». Mediterrani.
