Partidisme i el futur que empal·lideix

L'independentisme està caient, com tantes vegades abans en la història de Catalunya, en un greu pecat de fratricidi

2
Es llegeix en minuts
33822684 60-puigdemont-i-junqueras

33822684 60-puigdemont-i-junqueras / JOAN CORTADELLAS

Dissabte es va votar finalment la nova secretaria nacional de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), després d'un penós episodi de lluites intestines que, malgrat que s'hagin convertit en evidents en les últimes dates, no són res de nou. Ja va passar fa un any amb l'elecció de Jordi Sànchez, i les batusses han sigut constants des d'aleshores.

Per la seva part, al setembre concorria a les urnes la inèdita Junts pel Sí, coalició sustentada sobre Convergència i ERC. L'executiu conjunt es va posar en marxa després de l'impresentable veto de la CUP a Artur Mas, substituït per Carles Puigdemont. Malgrat el tarannà i les bones intencions del president, malgrat l'experiència dels tripartits, el govern no ha aconseguit cohesionar-se. Convergents i republicans -i els independents pròxims a uns i altres- es vigilen dia i nit, fins i tot en els mínims detalls, amb un zel que millor farien d'aplicar a altres qüestions. Si un agafa la lupa, adverteix de seguida que els cops de colze i les travetes són quotidians. Allà on hi ha una cosa a guanyar, una engruna per disputar, allà es produeix el forcejament o el xoc.

L'últim exemple d'aquesta dinàmica, molt aparatós, ha sigut la qüestió de l'IRPFIRPF. Sense consensuar-lo amb els seus socis, Oriol Junqueras llança la idea d'abaixar l'impost a les rendes baixes i apujar-lo a les altes. ¿Per què provoca ERC una lamentable desavinença pública amb CDC? Hi ha tres motius possibles: per descarnat electoralisme; per complaure la CUP, que Junqueras necessita per aprovar els pressupostos i que exerceix un inquietant magnetisme sobre els republicans; o, tercer, per perjudicar veladament els anteriors governs convergents. Per descomptat, les tres coses són compatibles.

Notícies relacionades

Tenim les forces que haurien de construir la independència, que haurien d'estar més unides que mai, barallant-se. Però això no és el pitjor. Perquè la causa catalana es juga, fonamentalment, a les ciutats, els pobles, els carrers, les places i les llars. I el gran vector d'aquesta força popular, l'ANC, està feta uns espolsadors. La culpa, de l'egoisme partidista, les vanitats personals i també dels il·luminats, que, en aquest tipus de circumstàncies, resulten devastadors.

L'independentisme està caient, com tantes vegades abans en la història de Catalunya, en un greu pecat de fratricidi quan més necessària és la concertació. El ciutadà ho percep i comença a atipar-se i allunyar-se'n. I s'adona, davant el trist espectacle, que els que haurien de liderar i donar exemple estan pensant, en realitat, en les seves carreres, en els seus partits, en els seus vots… Que els obsessiona el mateix de sempre. I el referèndum i la independència, les ànsies de llibertat, que els polítics continuen esmentant en públic, comencen a sonar a retòrica banal o a una cada dia més vergonyant coartada. I veu el futur empal·lidir davant dels seus ulls.