16 jul 2020

Anar al contingut

ANÀLISI

Cop de peu a Dilma a la cara de Lula

Antoni Traveria

A hores d’ara, ningú ha sigut capaç encara de desxifrar amb credibilitat, certesa i certa objectivitat, quins delictes i de quina índole hauria comès la presidenta Dilma Rousseff perquè sigui sotmesa a un judici polític sumaríssim amb la seva destitució com a destí final d’aquest procés tortuós. Si l’acusació es fonamenta en la presumpte, perquè no està provada, «alteració dels comptes públics al sol·licitar diners a bancs públics per equilibrar els balanços econòmics» del seu Govern, van existir sempre les mateixes sospites sobre alguns dels seus antecessors que avui, precisament, lideren la iniciativa per enderrocar-la.

Els heterogenis sectors d’oposició política –oligàrquics, parlamentaris, judicials, financers i mediàtics– han aprofitat una conjuntura de greu recessió econòmica, combinada amb nombrosos casos de corrupció i un clima de malestar social posat de manifest al carrer, per aconseguir un acord d’interessos que posi punt final al cicle de governs progressistes iniciat en aquelles ja llunyanes eleccions del 27 d’octubre del 2002, quan Lula da Silva va arribar a la presidència després d’haver-ho intentat fins a quatre vegades –la primera el 1989–. Els influents poders fàctics brasilers no van deixar mai de perseverar en una croada contra algú a qui sempre van considerar un intrús, un desclassat obrer metal·lúrgic que recollia elogis per tot arreu. Ni tan sols en els temps de creixement econòmic, quan totes les mirades internacionals es fixaven en l’emergent Brasil, els foscos i sempre ocults professionals del desprestigi van donar treva a un enemic a qui s’havia de destruir a qualsevol preu.

L’ajustat triomf de Rousseff a la segona volta de les eleccions del 26 d’octubre del 2014, una mica més de tres punts de diferència respecte al candidat opositor, Aécio Neves; la severa crisi econòmica, les massives mobilitzacions de protesta pel malbaratament en les inversions destinades al Mundial de Futbol i als Jocs Olímpics, coincidint amb nombrosos escàndols de corrupció protagonitzats per dirigents del PT, van obrir un escenari molt propici per donar un impuls renovat a les ja conegudes tàctiques de desgast. I de passada, disparar al mentor polític de la presidenta, l’objectiu últim, per si tingués la temptació de decidir-se a competir per un altre mandat. Un cop de peu a Dilma a la cara de Lula.

Sembla inevitable en aquest instant de gran incertesa que la memòria recordi dos episodis de la història no gaire llunyana del Brasil amb semblances amb l’actual, no en les formes però sí en el fons del que van suposar. El cop d’Estat de 1964, executat per militars contra el president Joao Goulart, en el context de la guerra freda, i la carta testament que va deixar escrita Getulio Vargas, quatre vegades president del Brasil, coneguda després de prendre la decisió de suïcidar-se el 24 d’agost de 1954.