Anar al contingut

ANÀLISI

Una protesta massiva i transversal

David Fernandez

Una protesta massiva i transversal

Antoni Traveria

La protesta social massiva ha tornat a omplir les principals artèries que travessen l’avinguda més ampla del món. La 9 de Julio va registrar la concentració més significativa contra les polítiques econòmiques del Govern de Mauricio Macri. El pitjor per al president és que els centenars de milers de persones mobilitzades no pertanyien tan sols als vigorosos sindicats i gremis de treballadors, a partits polítics d’esquerra o a les bases peronistes del kirchnerisme, el pitjor és que milers d’elles havien dipositat el seu vot per Macri quan va aconseguir la presidència argentina en segona volta, el 22 de novembre del 2015, liderant la coalició política de Cambiemos, incloent-hi els radicals i peronistes contraris a Cristina Fernández de Kirchner. Malgrat el pèssim candidat presentat llavors pel kirchnerisme, Mauricio Macri va aconseguir guanyar Daniel Scioli per una diferència molt discreta de 600.000 sufragis.

Des de l’inici del seu mandat, l’empresari que va complir el seu somni d’arribar a dalt de tot de la responsabilitat institucional i política, no ha allargat la mà als seus adversaris –també és cert que la majoria dels que ho aconsegueixen tampoc tenen actituds gaire diferents de les mantingudes per Macri–, però no ha cuidat el significatiu escepticisme amb què va ser rebut; ni tampoc ha sabut o ha volgut captivar aquells sectors de l’electorat que van votar per Macri per evitar la continuïtat del cicle de 12 anys de poder kirchnerista.

En aquesta mena d’assaig general del que podria ser al març una convocatòria de vaga general, el  sempre desafiador i controvertit camioner Hugo Moyano, kirchnerista de primera hora, jugador equilibrista amb diferents sectors peronistes, amb uns, amb altres o amb diversos al mateix temps, arribaria a ser tan repudiat que fins i tot va ser capaç, sense cap rubor, de fer un salt al buit per abraçar-se amb dirigents del macrisme; i ara intentar capitalitzar i liderar l’oposició al carrer contra el Govern.

Les decisions polítiques i econòmiques mantingudes per Mauricio Macri han suposat un cert retorn a la via d’un sistema neoliberal semblant en massa aspectes al desenvolupat, en un altre context nacional i internacional, per Carlos Saúl Ménem. En aquests poc més de dos anys, els sectors assalariats han perdut poder adquisitiu, la inflació s’ha tornat a descontrolar, els preus de productes bàsics no són assequibles per a una gran part de la població, la moneda va pujar pels núvols mentre milers de persones han sigut acomiadades tant en el sector públic com en el privat. La imatge d’un Govern amb majoria d’empresaris en origen, amics personals del president, genera en la creativa ironia portenya centenars d’acudits intercanviats en les actives xarxes socials.

I davant d’aquesta massiva mobilització en certa manera transversal l’avís per a navegants no és precisament conciliador. Macri parla de comportaments mafiosos, de xantatges i d’extorsions, en un intent per deslegitimar els convocants. El protagonisme de la protesta ha tornat als carrers de l’Argentina i sembla que per instal·lar-s’hi.