1
Es llegeix en minuts

Llegeixo 'Marienbad eléctrico', el nou bitllet d’entrada a la casa dels miralls literaris d’Enrique Vila-Matas, i a les primeres pàgines hi surt la figura d’Arthur Rimbaud. No em sorprèn: el poeta francès és una referència seva des de fa anys, quan va escriure un text preciós sobre el camí a l’escola pel passeig de Sant Joan ('La calle Rimbaud'). Ara Vila-Matas recorda la fascinació que sent per Rimbaud i cita una de les seves frases més reconegudes: «Je est un Autre» (Jo és un Altre). L’afirmació prové d’una carta que Rimbaud va escriure el 1871, i el fragment sencer diu: «Seria fals dir el que jo penso; més aviat caldria dir: em pensen. Perdó pel joc de paraules. Jo és un Altre»

    Feia anys que no llegia aquesta frase, potser perquè tinc la poesia de Rimbaud una mica oblidada, però en canvi reconec al moment la importància i l’atreviment de les seves paraules, aquesta urgència de deslligar la persona que escriu de la veu poètica en si. D’alguna manera, amb aquest error gramatical buscat –«Jo és»– Rimbaud subratllava el misteri que sorgeix de qualsevol text, l’esglaó que hi haurà sempre entre allò que algú escriu i allò que el lector entén, sobretot quan la distància entre l’autor i el narrador sembla mínima (i precisament l’obra de Vila-Matas n’és un bon exemple).

Notícies relacionades

    Curiosament, uns anys abans hi ha un altre autor francès que ve a dir el mateix, però a l’inrevés. «Madame Bovary, c’est moi», diu Flaubert (Madame Bovary sóc jo), i aquí l’equívoc no és gramatical, sinó un joc de transvestisme. L’autor és la protagonista, és a dir, el jo és una Altra (Emma). Rimbaud fuig de l’assimilació amb el que escriu perquè fa poesia moderna; Flaubert reclama l’assimilació perquè escriu novel·la realista. 

    Ara que estan tan en voga l’autoficció i els exercicis en primera persona, aquestes afirmacions ens recorden que l’autor sempre es disfressa d’algú altre, fins i tot quan sembla que no. I si encara hi ha dubtes, fins i tot podem recordar les paraules de Gombrowicz que també recull Vila-Matas al seu llibre: «Jo no era res i per tant m’ho podia permetre tot»