Dues mirades
'Introibo'
L'esport -el futbol-, tot i ser-ho, en essència, no és competició ni joc. Ni una suma de victòries o derrotes. És la creació continuada d'un imaginari social, format per referents col·lectius i històrics que esdevenen episodis íntims, passats pel sedàs de qui viu l'experiència. Som capaços de descriure la trajectòria d'una vida en funció dels títols aconseguits de manera vicarial (els van guanyar uns altres, esclar), però soferts, suats i celebrats per cadascun de nosaltres com si fóssim els veritables protagonistes de la història.
Recordem la persona estimada que ja no hi és i que el dia que vam guanyar aquella Lliga duia el seu fill a coll, eufòric. Pensem en una final de Champions que vam veure a l'aire lliure, amb un canó que reproduïa els gols en la paret d'una masia, mentre el pare que va morir poc després plorava d'emoció. Podríem ser capaços d'identificar els capítols d'una biografia personal amb les efemèrides viscudes per tothom. En aquesta intersecció de la intimitat i la col·lectivitat es crea una comunió que reclama necessàriament una litúrgia.
Manel Vich, l'speaker del Barça, era el sacerdot que pronunciava l'inici del ritus. El seu «Bona tarda i benvinguts a l'Estadi» era l'Introibo ad altare Dei de la religió blaugrana. Aquest diumenge, la seva ressonarà de nou, entre l'homenatge i l'esgarrifança, com un missatge d'ultratomba, un reclam del Més Enllà. Com un recordatori del que som.
