Al contraatac
Ja sóc del Barça
M'ha costat gairebé tota una vida aficionar-me al futbol. El meu avi era soci del Barça, el meu germà no es perdia ni un partit i l'humor de moltes de les persones que venien per casa depenia del que hagués fet l'equip el cap de setmana anterior. Recordo Ana María Moix jugant a pòquer i veient a la vegada un partit de futbol sota la mirada indignada de la meva mare, que considerava que no hi havia res de més important al món que les seves timbes i que no havien de ser interrompudes sota cap concepte. «Milena, t'adverteixo que si tens la poca delicadesa de posar-te de part mentre estic jugant a cartes, no podré venir a l'hospital», em va dir, mig seriosament mig en broma, una tarda abans de posar-se a jugar quan jo ja havia sortit de comptes. Com que (a vegades) sóc el súmmum de la bona educació i com que a casa sempre ens hem pres el joc (i tots els jocs) molt seriosament, vaig esperar que acabés la partida, i el meu fill Noé va néixer a primeres hores de l'endemà.
Jo havia vist innombrables partits de futbol, però, en realitat, fins fa un parell de mesos no n'havia vist cap. Per mi veure un partit de futbol consistia a seure resignadament en un sofà amb amics al voltant i una cervesa a la mà, i començar a pensar en les meves coses amb la mirada fixa en la pantalla. A vegades em quedava tan abstreta que els gols em causaven un gran sobresalt, però les alegries dels meus amics són les meves alegries, així que em quedava sempre fins al final i celebrava amb ells els seus èxits.
L'espectacle més bonic
I de sobte, un dia, no sé per què, estant sola a casa, vaig encendre el televisor i em vaig quedar mirant un partit de futbol. I de sobte vaig veure com Messi i els seus companys s'acostaven a l'àrea del contrari a tota velocitat esquivant obstacles i fent coses absolutament increïbles amb la pilota. I em va semblar l'espectacle més excitant i més bonic del món. I vaig acabar cridant sola.
Així que ara sóc del Barça (de moment no m'interessa cap altre equip, sóc d'amors exclusius), em preocupen l'estat anímic de Messi i els pentinats de Neymar com si fossin membres de la meva pròpia família, no em perdo ni un partit i parlo alegrement de futbol amb tothom.
Només una petita nuvolada ha vingut a enfosquir la meva nova passió. Jo ja m'imaginava tardes memorables amb el meu fill adolescent (que gairebé no em parla) i amb el meu fill petit (que no deixa de parlar-me) veient partits de futbol, menjant crispetes i indignant-nos i entusiasmant-nos a la vegada, i ahir, el petit, molt formal, em comunica que ja no és del Barça, que ara és de l'Atlètic de Madrid. Que efímera que és la felicitat.
