El desordre del Barça i la resurrecció del Madrid
menotti-la-{caida}-del -barcelona-{hd} /
Jorge Luis Borges deia que en la vida s’havia de viure ordenat per desordenar-se de tant en tant. El Barcelona solia fer gala d’aquesta frase, però en els últims temps ha caigut en el contrari. Es va transformar en un equip que es desordena i li costa tornar a ordenar-se. El Barcelona estava admetent l’èxit sense la necessitat d’un gran funcionament i les adversitats les anava resolent a través de les enormes individualitats que té, però de mica en mica va anar perdent sentit col·lectiu del joc. No va perdre la idea de jugar, perquè hi ha un futbol que sorgeix des de la memòria a través d’un Iniesta, un Piqué, un Messi. Però en el joc es va fer un equip molt més simple del que era. Sobretot en l’adversitat un comença a veure que es descontrola. El Barcelona de Pep Guardiola anava perdent 1-0 i jugava com si el partit hagués acabat de començar.
El Reial Madrid, en canvi, sembla haver reviscut d’un lloc de crisi molt profunda. Estava travessant un riu i semblava que s’ofegava, que cap sabia nedar. Però de cop i volta s’han adonat que podien nedar una mica millor i ara sembla que arriben als últims vint metres nedant i amb bon estil. Veig l’equip més semblant a Zinedine Zidane, almenys al que representava com a futbolista. No sé si serà la seva presència o els seus coneixements, perquè tot just comença a entrenar, però Zidane ha pacificat una mica la vida d’aquells jugadors tan d’elit. I sens dubte que ara és un dels candidats al títol a la Champions, encara que crec que tindrà una sèrie complicada contra el Manchester. El City és un equip amb jugadors que fa molts anys que estan junts i crec que no li pesa tant la derrota, cosa que li dóna una sobrietat per competir molt important en aquestes instàncies. El seu entrenador, Manuel Pellegrini, juga a més amb la llibertat d’estar acabant una tasca que ha sigut molt bona. No hi ha cap por addicional per la derrota, ell ja sap que se’n va al final de la temporada.
En l’altra semifinal veurem un duel entre dos equips que, a la seva manera, tenen molt clares les seves idees. Potser sense una anada i tornada apassionant, però sí molt semblant i interessant. Per un costat, un Atlètic de Madrid molt disciplinat dins de la idea de Diego Simeone, que basa la seva estratègia en la interrupció del joc i al qual és molt difícil treure’l del seu lloc. Per l’altre, un Bayern Munic que es recolza en la tinença de la pilota, els canvis i la utilització dels 70 metres d’ample del terreny de joc com a distracció. L’Atlètic, en canvi, és un equip que es preocupa poc per la possessió de la pilota i no utilitza gaire l’amplada. És ràpid en la recuperació i profund, intenta trobar el camí al gol de forma directa a través del contraatac. I per fer-ho compta amb davanters que juguen molt bé. En especial Antoine Griezmann, que està en un gran moment. No es pot oblidar que l’Atlètic té també grans jugadors. No és el Logronyès ni el Granada, s’ha gastat una fortuna en fitxatges. I ve d’eliminar merescudament el Barcelona. Sens dubte, el Bayern es trobarà un Atlètic que està en la seva millor forma.
