'Jogo bonito'

El 31 de març de 1964, un cop d’Estat va acabar amb la democràcia al Brasil. Durant 21 anys les garanties civils es van suspendre i la sort va cobrar les il·lusòries i provisionals formes del futbol, la samba i el carnaval. Cinquanta-dos anys després, el Brasil celebrarà els Jocs sota una tempesta política que ha ignorat la voluntat de 54 milions de votants, un assalt a la democràcia que l’escriptor brasiler Eric Nepomuceno va resumir d’aquesta manera a La Jornada: «Els militars ja no són necessaris per als cops d’Estat». Borges va dir que la democràcia és un abús de l’estadística. En una elecció pot triomfar el pitjor. Els sistemes en què no n’hi ha prou de la majoria simple, i obliguen a fer aliances, semblen brindar millors vàlvules de control per impedir que un exigu guanyador imposi criteris que afecten a tothom. Però res salva els éssers humans de si mateixos. «Puc resistir-ho tot, menys la temptació», amb aquest aforisme Oscar Wilde va resumir l’impacte de les seduccions en la fal·lible condició humana.

Per formar Govern, Dilma Rousseff, del Partit del Treball, va establir una aliança amb el Partit del Moviment Democràtic Brasiler. Investigada per un procediment fiscal (també utilitzat pels presidents Cardos i Lula),va perdre el suport del seu vicepresident, Michel Temer, del PMDB. El més singular és que Temer està investigat per corrupció. Eduardo Cunha, diputat que va promoure el judici contra Rousseff, és investigat en vuit causes. El que mou els líders del PMDB no és imposar una justícia que són incapaços d’observar, sinó acabar costi el que costi amb el Govern del PT. La malvolença contra Rousseff s’ha expressat amb la passió dels que abans la van festejar. L’episodi recorda una tragèdia de venjança de Shakespeare o un capítol de House of Cards. No han faltat els atacs masclistes ni els insults contra una presidenta a qui es critica l’aspecte adust (l’alegria té un fort valor ideològic al Brasil: el davanter que falla un gol somriu, convençut que la fortuna li deu alguna cosa).

El projecte polític més important de l’esquerra americana està assetjat. La corrupció és innegable i ha esquitxat tots els sectors, però no es pot combatre amb abusos d’autoritat. El jutge Sergio Moro, tsar anticorrupció que uns veuen com a «brasiler de l’any» i altres com a «Judes» o «colpista», va ordenar arrestar l’expresident Lula da Silva i va divulgar converses gravades il·legalment. En un país polaritzat, uns elogien Moro per brindar la versió brasilera de Watergate i altres l’acusen de manipular la llei amb fins polítics.

El cert és que jutges i diputats han substituït els electors i que les conquistes socials aconseguides en els últims 13 anys estan en entredit. Els mitjans privats de comunicació i les empreses que afavoreixen la inversió estrangera han recolzat l’impeachment. Convé recordar que el 2010 es va anunciar el descobriment d’un immens jaciment petroler en aigües profundes conegut com a Pre-sal, i que el PT s’oposa a la intervenció indiscriminada de capital forà.

Eduardo Galeano es trobava al Brasil en els dies posteriors al cop d’Estat del 1964, i va veure un grafit que deia: «No més intermediaris: Lincoln Gordon, president». Gordon era l’ambaixador dels EUA al Brasil. Tant el cop militar del 1964 com el cop cívic del 2016 tenen un ull fixat en la inversió estrangera, encara que avui dia el Govern dels EUA influeix menys que els consorcis transnacionals.

Encara que no es pot exonerar Rousseff dels seus errors, crida l’atenció que el debat de fons hagi sigut suplantat per maniobres perquè el Govern canviï costi el que costi. El moment cabdal d’aquest carnaval va tenir lloc quan el diputat Jovair Arantes va llegir a batzegades les 128 pàgines que incriminaven Rousseff. Dentista de professió, Arantes va tenir dificultats. De manera simbòlica, va ser incapaç de pronunciar correctament la paraula «jurisprudència», que es repetia diverses vegades. Però està vist que al continent es pot governar sense dicció. A Mèxic, Joaquín López Dóriga, conductor estel·lar de la televisió, ha tingut una profitosa carrera sense dir d’una tirada «procuradoria», potser perquè en un país sense observança de la llei això resulta innecessari.

En la seva novel·la El regate,Sérgio Rodrigues s’ocupa dels anys de glòria del futbol brasiler, quan la màgia de Pelé va semblar mitigar les atrocitats de la dictadura. Cap al final de la seva història apunta: «Succeeix que el futbol pot reflectir la vida, però el contrari, per raons que ignorem, no és veritat. Hi ha entre tots dos una asimetria, una desproporció, en què no em sorprendria que radiqués tota la tragèdia de l’existència».

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

El país que va inventar el jogo bonito s’aboca ara a la tragèdia de l’existència.