Dominació

La setmana passada, un home va matar la seva exnòvia a Sant Feliu de Llobregat i després es va disparar a si mateix. Assassinat i suïcidi. Un patró de comportament que no és nou i que, gairebé d'una manera automàtica, ens fa lamentar que l'agressor no hagi invertit l'ordre de la seva doble acció. Però això seria aplicar una lògica que, evidentment, no es troba en la violència masclista. És possible que en la ment de l'assassí quedi la consciència d'haver comès una cosa imperdonable, una cosa absolutament abominable, i que ell mateix s'apliqui la pena. Però és més probable que la cadència dels fets sigui motivada per l'essència de la violència masclista: la dominació i la possibilitat, davant l'abandonament de la dona, d'una pèrdua de control.

L'home mata la dona perquè l'ha convertit en el centre d'un univers de possessió. Un univers sovint conformat per anys de violència física i mental. D'humiliacions i cops. D'amenaces i manipulacions que acaben minant l'autoestima de la víctima. Quan ella ja no hi és, l'univers s'ensorra i deixa de tenir sentit. Un déu de l'odi, esclau de la seva obsessió, acaba amb ell mateix quan assassina la seva creació. A vegades, afegint els seus propis fills en el pervers cosmos de dominació. Convertint-los en testimonis de l'odi. O, més tràgicament, en víctimes de la seva ràbia. Totes les morts, també el suïcidi de l'assassí, són expressions de la mateixa violència masclista.