¿Dotze homes sense pietat?

La STC del 17 de març passat va declarar inconstitucional el decret llei de Catalunya 6/2013, del 23 de desembre, que va modificar la Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de Consum de Catalunya, que impedia que les companyies tallessin, per impossibilitat de pagar les factures, l'electricitat i el gas a les persones en situació de vulnerabilitat econòmica, durant els mesos d'hivern, de novembre a març, ajornant, no pas eliminant, el pagament del deute.

El TC nega aquesta possibilitat, en el que es qualifica d'un recurs de “caràcter exclusivament competencial” (FJ 4), encara que són tres els magistrats (Asua, Valdés i Xiol) que discrepen d'aquesta conclusió.

Aquest litigi dista de ser merament “competencial”, ja que ha plantejat el paper dels juristes i dels jutges en la societat actual i ha descobert les elucubracions del positivisme formalista i de la (falsa) lògica deductiva (com assenyala el vot particular del magistrat Xiol).

La pobresa energètica mata, i molt, a Espanya i Catalunya. S'estima que el 15% de la població pateix pobresa energètica, mentre que a Catalunya gairebé l'11% de les famílies declaren que no poden mantenir l'habitatge a una temperatura adequada. D'acord amb les dades disponibles del 2014, Espanya és un dels estats on hi ha més “mortalitat addicional d'hivern: més morts que per accidents de trànsit.

Tot plegat en un context de pujada dels preus de l'energia els últims anys, en què les empreses privades a Espanya dupliquen els beneficis de les seves homòlogues europees. En un sector, a més, on l'activitat dels grups d'interès i les portes giratòries són realitats prou conegudes.

Doncs bé, la sentència assenyala el següent, que és molt fàcilment resumible i també clarament discutible:

1. La normativa estatal ha realitzat la transposició de les directives 2009/72/CE i 2009/73/CE, dirigides a protegir els consumidors vulnerables en l'àmbit elèctric i gasístic, en les lleis del sector elèctric (Llei 24/2013) i d'hidrocarburs (Llei 34/1998).
2. Aquesta transposició té la consideració de normativa bàsica, d'acord amb els arts. 149.1.13 CE i 149.1.25 CE
3. D'acord amb aquesta normativa estatal, les comunitats autònomes en aquest cas la catalana, no poden establir una regulació diferent, ja que cal “una regulació normativa uniforme (sic) en l'àmbit de la garantia del subministrament de l'electricitat i del gas” (FJ 10). El silenci estatal significa prohibició de limitar la desconnexió, i si el legislador autonòmic ho fa entra en “contradicció”.

No obstant, s'hi ha de contraposar que:

1. La normativa estatal en realitat no ha establert una protecció del consumidor vulnerable, pendent encara de desenvolupament.
2. La regulació discutida ho és, en realitat, de les matèries específiques de serveis socials i de consum, no d'energia.
3. Fins i tot si acceptéssim que la matèria en discussió té a veure amb l'energia i que la regulació estatal s'ocupa de protegir el vulnerable i és bàsica (ex art. 149.1.1.25 CE), encara hauria de ser possible una regulació de desenvolupament autonòmica sobre la matèria, perquè les polítiques públiques no han de ser “uniformes”, tret que neguem l'Estat autonòmic i l'existència de diferents nivells de govern democràtic.
4. Que la normativa estatal no digui res sobre la limitació del tall de subministraments significa que ho prohibeixi tot sobre la qüestió, com dedueix el TC.

L'anul·lació de la norma catalana ha quedat atenuada per l'aprovació posterior d'una regulació diferent en el mateix sentit (Llei 24/2015, del 29 de juliol, de mesures urgents per afrontar l'emergència en l'àmbit de l'habitatge i la pobresa energètica, art. 6). Aquesta llei, avança en el dret a la vivenda adequada en el marc d'un servei d'interès general, conceptes ben establerts internacionalment,adequada servei d'interès general que  inclouen l'accés a “energia per a la cuina, la calefacció i la il·luminació” per exemple, d'acord amb l'Observació general núm. 4 del Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides (que ha de regir la interpretació de l'art. 47 CE, d'acord amb l'art. 10.1 CE).

Com que l'Estat no té competència en matèria d'habitatge, la imposició d'obligacions de servei públic en el context d'aquest servei d'interès general seria una decisió només en mans dels parlaments autonòmics, cosa que hauria de ser suficient, per evitar una nova sentència com la comentada, en cas d'un futur nou recurs.

Els magistrats Asua i Fernando Valdés qualifiquen els possibles impactes futurs de la sentència de “preocupants”. No és aquesta la primera vegada que aquest qualificatiu s'utilitza en vots particulars, com ja va passar en la que va declarar inconstitucional la regulació andalusa de l'expropiació de l'ús de certs habitatges en mans de bancs. També és una sentència trista en què es demostra com l'empatia pel patiment dels altres pot estar perfectament absent de la tasca dels juristes.

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

Desconeixem si els magistrats del TC han passat alguna vegada fred a casa seva o si coneixen algú del seu entorn pròxim que en passi. Vista la sentència, ens atreviríem a afirmar que no. Creiem que haurien de reflexionar sobre aquesta qüestió i sobre el patiment dels seus conciutadans i ampliar, potser, el cercle dels seus contactes personals, pel bé de la justícia.

Perquè l'empatia que condueix a la protecció dels drets de les persones, encara que no és indispensable que sorgeixi de l'intercanvi d'experiències amb altres éssers humans, sens dubte és ajudada per aquesta interacció i pels contactes diversos, que és convenient que es produeixin amb persones com més diferents de nosaltres millor, com ens ensenya avui dia la investigació en psicologia cognitiva.