¿Economia contra dret(s)?

Recentment, una sentència del Tribunal Constitucional portuguès que ha protegit drets dels empleats públics ha causat commoció. A Espanya, el Tribunal Superior de Justícia de Castella-la Manxa ha obligat el Govern autonòmic a no tancar les urgències, ja que ha donat la raó al valent poble de Tembleque i ha protegit més de 120.000 persones. Diversos jutges s'han alçat davant els desnonaments hipotecaris i el Tribunal de Justícia de la Unió Europea els ha donat la raó i ha obligat a modificar la legislació i les abusives clàusules contractuals fins ara vigents.

Aquestes notícies poden conduir a la sensació d'una politització de la justícia, que decidiria contra el sentit comú (?) econòmic. Hi ha una altra interpretació que em sembla més encertada i menys superficial. Aquests casos, i altres per venir, són la visualització d'unxoc de civilitzacions: el que es produeix entre certa interpretació de l'economia i el dret com a protector dels drets de les persones i de la cohesió social.

Per al pensament encara dominant, però ja amb profundes esquerdes, l'economia seria una ciència rigorosa, semblant a la física, que explicaria el que és en realitat la societat i com som les persones. Una societat (inexistent,Margaret Thatcherdixit) que necessita la menor intervenció pública possible (i si és gens, millor;MiltonFriedman,entre altres) i uns éssers humans reduïts a mers maximitzadors dels interessos egoistes d'aquest pensament dominant.

Davant d'aquesta visió econòmica es troben, a més de nombrosos economistes, el dret i els drets com a producte de la il·lustració, moment en què la freda racionalitat es va conjugar amb un sentiment d'empatia que va donar lloc a la creació dels drets al segle XVIII (Lynn) com a resultat de la indignació moral davant el patiment. Això va conduir a la percepció del govern de les societats com una via per al benestar de les persones, no un fi en si mateix o una religió per aconseguir l'estabilitat pressupostària. Per això la Declaració d'Independència dels Estats Units del 1776 va assenyalar que era evident la veritat que els éssers humans «estan dotats (¿) de certs drets inalienables; que entre aquests hi ha (¿) la recerca de la felicitat».

Elxoc de trensen aquest segle XXI està, doncs, servit, ja que la política econòmica descrita, que està arrasant societats i dignitats amb visions mitològiques de l'austeritat, col·lisionarà, esperem, contra el blindatge que les societats civilitzades s'han anat fent a si mateixes amb esforç per possibilitar vides que mereixin ser viscudes: un nucli indisponible de drets humans (salut, educació, allotjament¿) previstos en tractats internacionals i constitucions que no poden ser violats en funció de presumptes veritats econòmiques proclamades per suposats tecnòcrates.

Les retallades, així limitades, han de ser justificades de manera seriosa, amb transparència, en virtut del dret al bon govern i la bona administració (article 41 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea o article 30 de l'Estatut, entre altres); i no es poden basar, evidentment, en simples fulls Excel plens d'errors, com l'elaborat pelsprestigiososReinhartiRogoff. I han de respectar, a més, els principis jurídics dels països civilitzats, com la no discriminació o la proporcionalitat.

Seguint una de les grans tradicions filosòfiques de la humanitat, de més de 2.500 anys, el budisme, es pot sostenir que és veritat que l'existència en les nostres societats és, cada vegada més, una existència de patiment físic (llistes d'espera mèdiques, nens mal nodrits, persones sense llar¿) i psicològic (que porta a l'augment de depressions i suïcidis com els que es produeixen a propòsit dels desnonaments).

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

És veritat que aquest patiment està causat per la il·lusió generada per oligarquies i elits acadèmiques a les quals els falta empatia i que estan aferrades a la cobdícia, que odien qualsevol obligació social amb els seus semblants. Però també és veritat que és possible sortir d'aquest patiment i que el camí està en nosaltres mateixos i en la nostra compassió.

No ES pot retallar qualsevol cosa de qualsevol manera. És la llei. No vivim a la selva. Només amb un adequat equilibri entre dret i drets, economia i política, es faran realitat el bon govern i la bona administració, i es complirà així el que la Constitució de Cadis fa més de dos segles assenyalava al seu article 13: «L'objecte del Govern és la felicitat de la nació, ja que el fi de tota societat política no és cap altre que el benestar dels individus que la componen».