Obama, un president sense llegat

El 2008, com a resultat de la millor campanya de màrqueting que s'ha practicat en unes eleccions presidencials, Barack Obama es va convertir en president dels Estats Units. Per guanyar, Obama va utilitzar totes les estratègies polítiques i psicològiques al seu abast, per fer creure a l'electorat, que el futur era plastilina que ell sabria modelar amb saviesa. El començament era senzill, tot era culpa del malvat bruixot, George W. Bush i així en companyia de Hillary Clinton es va posar en marxa cap a Oz. No sabrem mai realment què buscava en aquest màgic regne, perquè no hi va arribar mai. Resulta que al poc de sortir al camí, es va trobar amb un entorn complex denominat realitat. El seu balanç en política interior i exterior no és gaire exemplar, amb uns pobres resultats, a distància de la seva brillant retòrica. S'hauria de fer algun dia un estudi sobre l'obstinada resistència de la realitat als discursos.

En matèria domèstica, la preferida d'Obama, es va centrar en una reforma sanitària (mal dissenyada), una controvertida amnistia en matèria d'immigració i a promoure un discurs enlloc sobre limitar la tinença d'armes de foc. Obama de manera incomprensible i equivocada, va afrontar aquestes qüestions, principalment al marge de les Cambres, on el partit demòcrata durant la seva presidència, en perdria el control. Els seus plantejaments domèstics han disparat la despesa pública i les seves reformes estrella (i estavellades) es troben recorregudes per nombrosos estats, limitades o bloquejades pel Congrés i particularment la seva reforma migratòria té, a més, sentència pendent al Tribunal Suprem. Obama s'ha extralimitat en els seus poders i ha governat assumptes molt sensibles utilitzant ordres executives, una eina legislativa de curt termini, que pot ser revocada de forma (gairebé) immediata pel pròxim president.

Respecte a la política exterior, que a penes li agrada a Obama, les coses no van sortir pitjor, sinó molt pitjor. Començant pel seu patètic discurs del Caire del 2009. Va pensar que n'hi havia prou la seva eloqüència per derrotar els fanàtics. La política exterior d'Obama es caracteritza per un exasperant wait and see (esperar i veure) que denota falta de decisió. La seva gestió a l'Iraq ha sigut nefasta i la precipitada retirada de les tropes el 2011, va donar via lliure al govern de Maliki per insistir en els seus errors, excloent els sunnites de l'estratègia de seguretat i a més va fer reviure el grup terrorista que avui dia és l'Estat Islàmic i que llavors estava a punt de ser derrotat gràcies a l'estratègia implementada per l'Administració Bush. A més el replegament de l'Iraq va comportar una disminució de les seves capacitats d'obtenir informació, un recurs fonamental quan es combat el terror. Una situació que es pot repetir a l'Afganistan si es produeix el replegament a finals del 2016, decidit per Obama. Abandonar aquest país a la seva sort seria un regal per als terroristes talibans i un incentiu per a una desestabilització més greu de la zona.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La indecisió i falta d'estratègia que regna a l'Administració Obama s'ha repetit en nombroses situacions a l'hora d'actuar en diferents conflictes com Ucraïna, Síria i Líbia. En aquests dos últims països la tàctica de hands off exhibida pels Estats Units abans i després dels conflictes bèl·lics ha contribuït a l'actual situació de caos. I és a Líbia on va sorgir el Bengasi gate. Un cas on greus errors comesos per l'Administració Obama, van tenir per resultat l'assalt al consolat de Bengasi amb el resultat de la mort de l'ambaixador i quatre marines. Pitjor va ser la gestió (miserable i sibil·lina) de l'atemptat, on Obama i la seva secretària d'Estat, Hillary Clinton, van mentir sobre els esdeveniments i les seves responsabilitats en ell. Un procés d'impea­chment hauria d'haver sigut el merescut final del president Obama.

L'exigu llegat d'Obama en política exterior es redueix a un acord limitat en temps, suports i sancions en cas d'incompliment amb l'Iran perquè freni el seu programa nuclear i un desbloqueig de relacions amb Cuba acompanyat d'un viatge per encaixar la mà del dictador Raúl Castro i mantenir-se impassible quan el tirà comunista va afirmar que a Cuba no hi ha presoners polítics.Un president dels Estats Units tan sols té una feina a fer, mantenir l'hegemonia global del seu país al final del seu mandat. Sota l'Administració Obama, aquesta es manté, però la seva imatge és més feble i la indecisió ha causat crisi de confiança en alguns aliats importants. Els EUA han perdut intensitat en la seva mirada del tigre, aquella que indica que no desitja utilitzar la força però que no dubtarà a fer-ho si és necessari. El terror ha avançat amb Obama, correspondrà al futur president corregir la debilitat mostrada i reprendre el rumb perdut.