Rialles a la cuina

En una escena de Pulp fiction, Quentin Tarantino va definir el lloc que ocupen els mexicans en la vida nord-americana. Uns assaltants treuen les seves armes en una cafeteria i tothom es paralitza. De sobte, se sent un soroll en una habitació del darrere. Sense saber qui hi ha, un dels criminals diu: «¡Treguin els mexicans de la cuina!». Cap altra nacionalitat pot ocupar aquest espai.

Vaig recordar això a la cafeteria Neil's de Nova York, un lloc petit que conserva mobles i receptes dels anys 50. La cuina és encara més reduïda i està oberta a la barra. És impossible passar per alt els que hi treballen, però sobretot, és impossible no sentir-los. Els cuiners fan bromes, tallen tomàquets al ritme de les seves rialles, xiulen melodies i canten a cor. En els rars moments de silenci, comparteixen ordres de treball o diuen una frase motivacional com «¡Ai vida, no em me­reixes!».

La situació dels mexicans als EUA dista molt de ser idíl·lica. Des del punt de vista laboral, és preferible a la que tenen a Mèxic, on guanyarien 10 vegades menys. Més enllà de les contrarietats, l'humor migra amb ells. Fins i tot els comensals que no parlen espanyol disfruten amb el guirigall dels cuiners i rentaplats de Neil's. Com en una peça de teatre de l'absurd, somriuen sense comprendre el sentit de les paraules.

Vaig presenciar aquesta escena a la zona est de la ciutat. A l'altre costat de Central Park, la Torre Trump ostenta el nom del seu propietari en lletres daurades. Durant més de mig any hem vist la irresistible ascensió del candidat que basa la seva campanya en el menyspreu als mexicans. Com Hitler i Mussolini, l'excessiu republicà va ser descartat en un principi com un pallasso que buscava en el nacionalisme una resposta per a les vençudes il·lusions de les masses. Com ells, ha aconseguit enlluernar un nombrós sector de la població.

Amb menys estridències, Ted Cruz, candidat oficial republicà, té propòsits més reaccionaris. Trump proposa construir un mur a la frontera amb Mèxic. Cruz no apel·la a aquesta fantasia medieval; de manera més sòbria, i més amenaçant, prefereix un control burocràtic dels il·legals. Si el magnat pensa en una espectacular barrera escenogràfica, el polític institucional pensa en tràmits silenciosos per disminuir la presència d'estrangers.

En cas de triomfar, Trump podria apel·lar al seu habitual cinisme per dir: «Vaig dir que els mexicans pagarien el mur; com que no tenen diners, no poden fer-lo».

¿És necessari arribar a aquest punt per conèixer els límits de la política nord-americana? El país de Jefferson ha caigut en una degradació insospitada. Més enllà dels seus propis errors, Barack Obama no pot governar perquè no té majoria al Congrés. Però els republicans disposen d'un poder que, curiosament, no satisfà els seus electors. La popularitat de Trump només s'explica perquè els votants estan farts dels conservadors professionals a Washington. Obama és bloquejat per defensors de la tradició repudiats pels seus electors.

El camp demòcrata és més clar però no gaire esperançador. Si Bernie Sanders guanyés la nominació, la política es polaritzaria tant que, possiblement, el Partit Republicà s'apoderaria del centre. Hillary Clinton podria guanyar l'exaltat Trump, però tindria menys possibilitats amb un feixista serè com Cruz.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Hillaryrepresenta el triomf de l'experiència sobre l'esperança. Coneix perfectament el sistema polític del seu país i s'adapta a les circumstàncies amb fi pragmatisme. Com a candidata, nega postures que abans va aprovar. Pròxima als circuits financers, critica Wall Street per la crisi que va començar el 2008; fins al 2013, s'oposava als matrimonis del mateix sexe; ara els defensa. Vel·leïtosa, més pròxima a l'ambició que als ideals, és sòlida sense ser confiable. Però Sanders és massa progressista per captivar el votant mitjà. El seu gran suport prové de joves d'entre 17 i 29 anys (en aquesta franja de la població va superar Clinton en 13 de les primeres 15 primàries). A The New Yorker, Ryan Lizza comenta que el verdader triomf de Sanders pot consistir a preparar una candidatura del futur, com va succeir amb George McGovern, que va perdre estrepitosament davant els republicans, però va permetre que certs demòcrates es formessin amb ell, entre ells Bill i Hillary Clinton. La profecia de Lizza és optimista pel que fa a l'accés al poder. També revela que per aconseguir-lo s'ha de ser com els Clintons, que prefereixen l'adaptació a la convicció.

En el millor dels casos, les eleccions deixaran les coses com estan. Mentrestant, a les cuines de l'imperi, els mexicans escalfen el menjar, i no deixen de riure.