La distància de Plutó a la plutocràcia

«El Banc d’Espanya pagarà al portador la quantitat equivalent en or a 100 pessetes». Fins al 1976, els bitllets d’ús comú a Espanya portaven aquesta llegenda. Després es va quedar en un simple 100 pessetes, sense equivalència. I no obstant, el Banc d’Espanya té molt d’or acumulat. 270 tones, repartides, en terços, entre la seva seu central davant la madrilenya plaça de Cibeles, el Banc de Londres i la reserva federal de Nova York. Recompte a la seu madrilenya: 90.000 tones, que inclouen una singular i apassionant col·lecció de milers de monedes d’or de totes les èpoques, allotjades 35 metres sota terra.

    Per accedir a aquest tresor s’han de franquejar tres portes d’una desena llarga de tones de pes segons va descriure fa uns anys el diari Abc i un vídeo fins i tot més explícit a Youtube. Disposa fins i tot d’un mecanisme de protecció que inunda l’entorn d’aquesta preada bodega del Banc. Ser inaccessible és la fortalesa del Banc d’Espanya, també en les seves decisions, davant les infiltracions constants que li envia en els últims anys el Ministeri d’Economia per fer-lo més vulnerable a la política partidista.

AQUESTS LINGOTS de mida una mica superior a un torró nadalenc pesen 12 quilos i al preu d’avui costen uns 360.000 euros per unitat. ¿Aquesta és la mesura idònia de la nostra riquesa, dels nostres estalvis? ¿On és l’equivalència vigent, contra tota realitat, amb la de fa 40 anys?

    Quan sembla que parlem dels diners com si ja no tinguessin cap valor (igual que els bitllets de 100 pessetes confrontats amb l’or acumulat a les cambres del Banc d’Espanya al carrer d’Alcalá, construïdes el 1931), perquè el BCE ha decidit fabricar bitllets fins que els europeus gastin i s’endeutin el necessari per evitar la deflació, val la pena llegir una obra menor (una novel·leta, segons el mateix autor) de Hans Magnus Enzensberger titulada Sempre els diners! (Edicions 62; ¡Siempre el dinero!, Alfaguara), que inclou una deliciosa sèrie de dibuixos de Javier Mariscal i un bon nombre d’aforismes sobre els diners de filòsofs, polítics i historiadors de tots els temps.

Enzensberger (Baviera, 1929) és un dels grans erudits alemanys del segle XX que ha cultivat poesia, assaig i periodisme amb notable voluntat de ser un referent moral. Fa 20 anys va escriure una obra universal, El dimoni dels nombres, en què sota la forma d’un conte buscava redimir les matemàtiques entre el públic jove, i amb la mirada posada també en l’adult. Ara recupera aquesta mateixa capacitat per proposar una revisió crítica del que és el món financer, la seva hàbil imposició i domini de totes les relacions socials i també de les seves carències.

Notícies relacionades

Investigar sense apriorismes

Reconciliats amb el Barça, amb l’equip

    El relat que Enzensberger concep és el de la relació entre una dona gran i vitalista, resident a Suïssa, i els seus tres nebots adolescents que viuen a Munic, una família de classe mitjana treballadora i que és el patró de milions de famílies alemanyes. La protagonista es diu Fé (de Felicitas) i els seus nebots i el seu germà i cunyada tenen un nom que comença amb F, com finances. Tia i nebots tenen trobades, al principi fugaces, després constants, en què Fé (una dona adinerada que ha fet el que ha volgut des de jove) revela el seu desencant amb el model capitalista, perquè en coneix les misèries. En aquesta relació es descobreix des del significat de l’elecció racional, els secrets del crèdit i els mètodes de recaptació de l’Estat així com la propietat dels béns públics com l’aigua i els cicles econòmics (gran al·lusió a la cançó de moda dels anys 50 als Estats Units sobre la Conjuntura xa-xa).

    Enzensberger utilitza, al final de la novel·leta, un parc molt conegut a Munic on, a partir de l’esfera del Sol, els caminants recorren el sistema planetari a raó d’un milió de quilòmetres per cada pas. A la Terra s’hi arriba en pocs minuts. Per arribar a Plutó, planeta nan des del 2006, es necessita més d’una hora. En la mitologia grega és el déu de la riquesa, de dubtosa fama. La plutocràcia, el govern dels diners, tan pròxim, és l’objectiu de l’autor.