El dia que van matar Ignacio Ellacuría

Mai oblidaré aquella trucada. Passaven uns minuts de les vuit i jo acabava d'arribar a la delegació de l'Agència Efe de San Salvador, amb una periodista salvadorenca, per encendre el generador i començar el dia. Havia sortit de l'hotel poc abans, a l'acabar el toc de queda. Va trucar el pare Pedraz i va dir, concisament: «Estan tots morts». Es referia, sense cap dubte, als jesuïtes de la Universitat Centreamericana (UCA) amb qui vivia i treballava. Em vaig quedar atònit, però el reflex d'un ofici que feia dos anys que passejava per Centreamèrica em va portar a preguntar per noms i demanar detalls. Es va tallar la comunicació. No sabíem què fer. La noia, que coneixia bé Pedraz, em va dir: «Espera, tornarà a trucar». Així va ser. I ens va explicar que havien assassinat el pare Ellacuría i cinc jesuïtes més. I també Elba i Celina, va afegir. L'assistent i la seva filla. Era el 16 de novembre de 1989. La guerrilla del Front Farabundo Martí feia cinc dies que ocupava barris populars de la capital i els militars volien donar un escarment. Pedraz ens va donar tants detalls i tan escabrosos que no hi havia cap dubte i vam donar la notícia al món. La periodista es va quedar i jo vaig anar corrents cap a la UCA.

Ho explico ara perquè no ho he explicat mai, més enllà de les desenes de despatxos d'agència que vam fer aquells dies, i perquè toca. Han passat 27 anys i no tots els culpables d'aquella massacre estan a la presó. Però ara, una magistrada nord-americana ha acceptat extradir a Espanya un dels coronels implicats. A petició del jutge Eloy Velasco, un d'aquells noms que permeten creure en la justícia. I gairebé en els miracles. Aquest és el meu ­relat.

Per circumstàncies de la vida, el 13 de novembre vaig compartir vol d'Espanya a Miami amb Ella­curía. Ell havia vingut a Barcelona a recollir un premi de la Fundació Comín i jo per a coses de l'agència Efe. Sabíem que la guerrilla havia llançat una ofensiva, però ell seguia optimista. Com sempre. A l'avió li vaig fer una llarga entrevista en què es manifestava a favor de dialogar amb el president Cristiani, un latifundista que també havia estudiat amb els jesuïtes i que tenia els Estats Units al seu costat i la guerrilla al davant. En veure el meu escepticisme, va insistir una vegada i una altra. I es va esgargamellar argumentant que no veia cap contradicció entre el diàleg i la teologia de l'alliberament. Quan vam arribar a Miami, les pantalles de l'aeroport explicaven la batalla de San Salvador. Més de mil guerrillers contra l'Exèrcit. Ell va sortir de seguida cap allà i jo vaig arribar un dia més tard, després de passar per Panamà.

Vaig ser un dels últims de veure'l viu i un dels primers de veure'l mort. Tombat de boca terrosa al jardí de la UCA, juntament amb els altres jesuïtes. La universitat semblava un camp de batalla. Els havien executat amb un tret al cap, però van disparar contra els edificis amb fusells d'assalt, metralladores, coets i granades. Tot per simular un atac de la guerrilla. O potser perquè la guerra és així, i quan a uns soldats els donen una ordre com aquesta embogeixen i disparen a tort i a dret. Vaig entrar a les oficines i les dependències. No quedava cap paret sense trets. Era un paisatge apocalíptic. Mai oblidaré l'habitació on em van dir que havien matat l'assistent.

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

Per Radio Cuscatlán, l'emissora dels militars, insistien a donar la culpa a la guerrilla. Però la periodista em va dir que el dia abans un energumen havia demanat tallar-li el cap a Ellacuría des de la mateixa emissora. Jo treballava en una zona que llavors era un polvorí. Amb dictadures i guerres al Salvador, però també a Nicaragua, a Hondures i a Guatemala, i només faltava un mes per a la invasió de Panamà. Però allò va ser una altra cosa. Un crim executat amb un ritual de violència que volia ser exemplaritzant. Una venjança dels militars que era, en el fons, un reconeixement de la seva debilitat. L'enterrament va ser un acte de reparació moral, però la justícia va trigar anys a identificar culpables. Hi va assistir Cristiani i em vaig recordar de l'entrevista. També hi havia, per cert, l'ambaixador d'Espanya. Em va dir que s'avorria perquè no hi havia «ni una sola tia bona». ¡Durant el funeral! Joaquim Ibarz ho va sentir i ho va explicar. Van trigar molt a canviar-lo. Massa.

Han passat 27 anys. El Salvador és avui una democràcia amb problemes ingents. Però un guerriller que va estar en aquella guerra que va durar 12 anys i va costar 75.000 vides ha arribat a la presidència del país. Per les urnes i no per les armes. Encara estan lliures alguns dels que van executar el crim i molts dels seus inductors. Per als que dubten de l'eficàcia de l'anomenada justícia universal, aquest cas bé podria justificar la seva existència. A tots els que estàvem allà -menys, potser, aquell ambaixador desubicat- ens agradaria que fos així.