L'última carta de Draghi

Mario Draghi ha decidit sorprendre el mercat. L’autor de la ja cèlebre frase «faré el que hagi de fer, i creguin-me, serà suficient», amb què va aconseguir el 2012 evitar que la zona euro esclatés pels aires, ha volgut tornar a llançar un missatge de confiança i, sobretot, d’autoritat i fermesa. La decisió de Draghi comprèn diverses lectures. La primera és que les dades avançades sobre conjuntura econòmica que fa servir la institució apunten que el panorama és més negre del que es pensava. La seva bateria d’estímuls ve acompanyada d’un empitjorament significatiu de les previsions: creixement del PIB europeu de l’1,4% aquest any (tres dècimes menys respecte al pronòstic del desembre passat) i inflació del 0,1% (¡9 dècimes menys!). ¿La zona euro pot mantenir creixements raquítics amb perill de deflació i elevada desocupació durant un període de temps prolongat i a la vegada garantir l’Estat del benestar? La resposta és clarament que no. 

El missatge del president del BCE amaga un segon missatge: la institució ha posat tota la carn a la graella, però està esgotant les mesures d’estímul. Molts analistes consideren que aquesta era l’última carta que li quedava a Supermario per insuflar vida a l’eurozona. En el seu discurs va tornar a recordar que ara és el torn dels estats, que són els que han de portar a terme reformes estructurals i apostar per una política de creixement.

Notícies relacionades

El Nord-oest es vertebra

Compromís amb el Nord-oest

L’eurozona torna a afrontar la contradicció virtuosa de com conjugar disciplina fiscal i creixement, una fórmula per a la qual encara no ha trobat la resposta després de vuit anys de crisi sota la batuta del lideratge d’Angela Merkel. Els perills que amenacen són molts. La Xina és una bomba de rellotgeria que pot esclatar en qualsevol moment, el preu del petroli continua en nivells molt baixos que denoten un menor consum i, per tant, un món que creix menys; el tercer rescat de Grècia està lluny d’estar encarrilat, i la crisi dels refugiats a Europa ha posat de manifest la seva debilitat política.

Per un altre costat, un període prolongat amb els tipus d’interès en el 0% pot passar factura als bancs que estiguin més mal gestionats, encara que a primera vista presentin nivells de solvència adequats, perquè el negoci bancari ja no és rendible, no guanyen diners. Un punt que pot afectar especialment la banca italiana i la portuguesa, en situació de més fragilitat, amb un evident perill de contagi a la resta, inclosa l’espanyola. Els líders europeus no tenen motius per a l’autocomplaença. Draghi ha fet la seva part, ara els toca a ells.