img 1955 /
En la seva primera intervenció al Congrés, Pablo Iglesias va utilitzar Maquiavel i els seus consells a Lorenzo de Médicis a El Príncep com a base del seu argumentari contra Sánchez Castejón i el seu aliat Rivera. Pablo Iglesias coneix bé la literatura sobre el poder i especialment l'obra del gran pensador florentí, fundador de la ciència política moderna, distanciada d'incrustacions morals. No hi ha manies quan es tracta del poder, de com conquistar-lo i com mantenir-lo. La seva intervenció partia d'una idea clara: no acceptar subordinacions ni preeminències d'un partit com el PSOE en moments de canvi d'escenari. Per més que Sánchez mostri voluntat de renovació, el seu partit ha anat quedant atrapat en tots aquests anys en una lògica estrictament institucional, de socialdemocràcia clàssica. El seu marge de maniobra és molt estret. Iglesias està aquí per recordar-l'hi. I per exigir respecte i reconeixement cap a la generació emergent.
Per als que hem viscut la Transició i tenim a la nostra retina Arias Navarro, Suárez, Carrillo o Fraga Iribarne, Felipe González és molt més que els GAL, Slim o els consells d'administració de grans empreses. Però per a molts nascuts als 90, González és passat i establishment. Poder politicoeconòmic en estat pur. Iglesias ho va recordar de manera abrupta, posant de manifest que darrere de Sánchez i la seva novetat hi havia l'elit pactista i acomodatícia que ha governat aquest país durant molts anys. Una elit que per a molts joves representen el PP i el PSOE.
No va perdre temps Iglesias a desemmascarar Rajoy i la seva vella prosòdia. El dóna per amortitzat. Simplement va recordar que el PP l'únic que vol és formar part del pacte natural de PSOE i C's. El seu contrincant directe és Rivera (a qui veu com la nova dreta), i ataca Sánchez només perquè segueix ocupant un espai que aspira a fer seu.
Notícies relacionadesEn les pròximes setmanes, Podem i les confluències hauran de seguir combinant agressivitat (en el sentit de radicalitat, d'atac a les zones de confort que les elits econòmiques miren de defensar) amb capacitat per plantejar propostes que mostrin camins nous. Si només són el flagell del passat, poca fiabilitat projectaran sobre la seva capacitat de canviar les coses.
Pablo Iglesias ha tingut fins ara fortuna. Vol seguir sent valent com el lleó i astut com la guineu. Però a aquestes virtuts que va glossar Maquiavel, hi haurà d'afegir virtú. Demostrar capacitat d'acció i habilitat per transformar la realitat. Voluntat però també intel·ligència. No és fàcil, perquè com advertia Maquiavel, no hi ha res més ardu que incorporar noves maneres de fer, ja que els que hi perden amb el canvi es mobilitzen en contra, i els que podrien beneficiar-se d'això encara no estan segurs que acabi sent així.
