Una boirina impenetrable
Imagina't, tant si ets assalariat com autònom, pelleringa del sistema, al·legant al taulell d'Hisenda que no sabies, que et va passar, que és el teu cunyat qui et fa la renda o que la culpa va ser del txa-txa-txa del gestor. Imagina't per un moment la cara del funcionari, el moviment ascendent de les seves espatlles, el cor de rialletes sordes darrere teu. Doncs això va ser el que li va passar al pobre marit de la infanta, parapetat rere unes ulleres grogues, ridícules per extemporànies, que s'avenien molt millor amb l'època dels gelats a Portals, quan firmava els seus correus com el «duc em-Palma-t». Iñaki Urdangarin no estava al cas ni de factures ni de pressupostos ni de contractacions, i ha sabut en el judici que tenia treballadors ficticis que no fotien brot.
Aquí ningú sabia res. Pujol pare tampoc: «Era un tema que sempre em va fer por… Mai vaig voler saber», va deixar anar l'altre dia a l'Audiència Nacional sobre la regularització de la fortuna oculta a Andorra. I encara menys el fill, Jordi Pujol Ferrusola (JPF): «És que no me'n recordava, senyoria», sobre un compte amb la mare a Panamà. Ni Rita Barberá, aforada i fallera major del regne: «No he conegut ni he sabut res del grup municipal, ni del partit, ni enlloc, ni coneixement de caixes b». Una tàctica comuna el desconeixement, la candidesa, la insídia de la boirina que devora memòria, entesa i voluntat.
És tal el cúmul de casos oberts per corrupció, tan intricats els engranatges de l'enginyeria financera, que fins i tot els diners que mouen no semblen diners, sinó boira que es compacta en el no res. ¿On és la pasta? Fa un parell d'anys, un estudi de la Universitat de Las Palmas xifrava en 40.000 milions el «cost social» de la corrupció a Espanya. I davant de tot això, van donant la culpa als de sota del desmantellament de l'Estat del benestar. Per descerebrats. Per malgastadors.
