Petit observatori
Records inoblidables de Galícia
Ara que ja m'ho miro des de la distància del temps passat, penso que un dels viatges a peu que m'han deixat més rastre en tota la meva vida, més records emotius, és el que vaig fer per la gallega Costa da Morte. No perquè fos l'últim, perquè encara en vaig fer algun més. Tampoc perquè fos durant l'època en què el negre chapapote empastifava dramàticament la costa i les platges. El que em va seduir va ser el caràcter d'algunes persones que em vaig trobar pel camí i alguns versos i cançons que vaig aprendre. I la naturalitat i la ironia d'alguns gallecs.
A l'hostal on em vaig instal·lar el dia de l'arribada a Galícia, a la localitat de Laxe, em van donar dues claus. L'home m'ho va justificar d'aquesta manera: «Li deixo també la clau de baix per si vol portar alguna xicota». ¿D'on l'havia de treure, jo, la xicota, un foraster acabat d'arribar al poble?
Potser havia d'instal·lar-me a la porta de l'església, però aleshores no sabia que hi havia aquest costum: després de cada pecat, les noies havien d'anar a senyar-se amb aigua beneïda.
Devien pecar molt, en altres temps, perquè hi ha una cobla popular, i una mica sarcàstica, que diu el següent: «Pos mire, señor abade, vaia bendiciendo o mar». No sé si sempre hi va haver molts enamorats, a Laxe, però la cobla és molt bonica i encara la conservo en la meva memòria: «Enamorar, enamorar, enamoreime / enamoreime na beira do mar./ Enamorar, enamorar, enamoreime / e non me poden desnamorar».
Tinc una mena d'enamorament per la Galícia marinera. I per les seves tonades populars. «Santo Cristo de Fisterra / veu cansadiño do mar,/ e sentouse nunha pedra / para poder descansar».
Vaig dormir al far de Finisterrre, en una habitació que duia a la porta aquesta placa: Anduriña, en català oreneta. En temps de la Nova Cançó en vaig escriure una que deia això: «Com alça el vol una oreneta la vida fuig massa de pressa»...
