Les negociacions de l'Havana
El gran repte de la pau per a Colòmbia
El torturat país llatinoamericà no ha estat mai tan a prop d'aconseguir el somni de la convivència
ilu-26-02-2016
Colòmbia travessa els dits davant l'esperança, aquesta vegada justificada, d'un acord definitiu de pau amb la guerrilla en actiu més antiga de l'Amèrica Llatina. A partir de l'assassinat d'aquell líder liberal d'esquerra, Jorge Eliécer Gaitán, un encara molt present 9 d'abril de 1948, les violències indiscriminades d'orígens múltiples, els odis, les venjances es van apoderar de la vida quotidiana a tots els racons d'un país que semblava rendit a una mena d'inevitable destí banyat en sang. Com descriu la brillant narrativa de l'escriptor de Bogotà Juan Gabriel Vásquez en la seva última novel·la, La forma de las ruinas (Alfaguara): «No he sentit mai la devoció incondicional que altres senten per la figura de Gaitán, que em sembla més penombrosa del que s'admet; però sé que aquest país seria un millor lloc si no l'haguessin matat, i sobretot podria mirar-se amb més gust al mirall si l'assassinat no continués impune tants anys després».
Mai abans s'ha estat tan a prop de convertir en realitat el vell somni d'aconseguir un futur de convivència pacífica; en un procés, és clar, no exempt de grans obstacles. El president Juan Manuel Santos pot passar a la història com el motor i artífex principal d'un ambiciós i complex procés de diàleg anunciat en secret a la guerrilla pocs mesos després d'aconseguir el seu primer mandat el 2010, i iniciat amb llum i taquígrafs a mitjans del 2012 amb la mediació inicial de Noruega, país amb una àmplia experiència en resolució de conflictes internacionals, i Cuba. Santos va deixar enrere l'etiqueta de falcó guanyada en la seva etapa com a ministre de Defensa del Govern d'Álvaro Uribe Vélez (2002-2010) per donar un gran gir polític a la seva trajectòria amb una atrevida proposta de mà estesa, no sense condicions, a la recerca d'un definitiu acord amb la guerrilla de les FARC. De la mateixa manera, Santos va recompondre les molt deteriorades relacions amb Veneçuela i l'Equador, va congelar un conveni militar amb els Estats Units que hauria suposat la cessió de set bases militars i va firmar, en coherència amb la seva ideologia econòmica neoliberal, el Tractat de Lliure Comerç (TLC) amb el Govern de Barack Obama.
L'extrema dreta ataca l'esperança de pau amb tots els mitjans al seu abast. No només l'expresident Uribe i el seu delfí, Óscar Iván Zuluaga -va obtenir un gens menyspreable 45,01% de sufragis en l'elecció presidencial del 15 de juny del 2014-; des de la Procuradoria, una de les més altes institucions de l'Estat, s'ha complementat una espècie de croada contra tot allò que pugui comportar progrés, en aliança amb alguns empresaris ramaders, agrupats en un poderós gremi que encara compta amb privilegis ancestrals; genuïns representants reaccionaris, d'activa i agressiva resistència a qualsevol negociació amb les guerrilles. Una oposició radical que sosté com a única alternativa la via militar; sense tenir en compte les esgarrifoses dades oficials dels últims 30 anys: 6.800.000 víctimes registrades, un 86% de persones desplaçades, més de 220.000 assassinats, i la resta, víctimes d'amenaces, homicidi, desaparició forçada, segrest, violència sexual, lesions, tortures, reclutament forçat de menors i atemptats.
Encara que el Govern manté un diàleg preliminar que avanci en l'inici de negociacions formals amb la guerrilla de l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN), es manté un to públic bel·ligerant entre les dues parts. Ha sigut el mateix president qui ha llançat a l'ELN una espècie d'ultimàtum a l'afirmar: «Se li està acabant el temps per ser part de la solució política del conflicte armat». Se sap, en canvi, que s'haurien produït fins a sis reunions a l'Equador, amb presència de delegats del Govern colombià i de la guerrilla guevarista. De fet, el president Rafael Correa va oferir Quito com a seu d'eventuals negociacions. A diferència de les FARC, la segona guerrilla colombiana va néixer amb el referent fixat en l'èxit de la revolució liderada per Fidel Castro.
Ningú diu que sigui senzilla la gestió dels probables acords de l'Havana, ni tampoc la dels possibles escenaris del postconflicte. Hi ha acord que siguin les Nacions Unides les encarregades de verificar l'alto el foc definitiu, malgrat que encara queda pendent establir el mecanisme que ratificarà els pactes. Mentre el Govern proposa un referèndum, les FARC prefereixen una assemblea constituent. Però del que no hi ha dubte és que s'obriran finestres de llibertat que haurien d'alimentar la generació d'aquelles transformacions econòmiques, socials i polítiques que el llarg conflicte ha postergat. La gran oportunitat, el gran desafiament per aconseguir l'anhelada estabilitat que comporta la pau.
Director de la Casa Amèrica Catalunya.
