Paraules sense futur

Hi ha paraules condemnades a morir d'inanició. En el seu cas, la falta d'ús és equiparable a la falta d'aliment. Si ningú les utilitza, enfilen el camí del cementiri i cauen en l'oblit, queden recloses al diccionari, abocades a la fossilització. Així succeeix en castellà perquè, valgui l'exemple, a ningú o a res se li diu ja 'adefesio', encara que d'haver-n'hi n'hi ha, com passa amb els 'correveidiles', 'lechuguinos', 'picaflores', 'pusilánimes' i 'tarambanas', o amb les 'sílfides', fins i tot posant en risc la vida si és que s'aprimen fruit d'una dieta atroç, seguida per ajustar la silueta al suposat cànon imposat per les passarel·les de moda.

«La reducció del lèxic és un fenomen general a tot el planeta», va escriure Pau Vidal al MÉS PERIÓDICO del 7 de febrer passat. I per aquest camí cada dia són menys les paraules en circulació. En català, 'gilipolles', ha matat 'carallot', i la utilització en temps del general de la paraula 'xerinola' en un anunci per a la ràdio del cava -llavors xampany- Canals &Nubiola va ser del tot insuficient per salvar-la de l'oblit. Segueix havent-hi per fortuna 'xiquets' i 'xiquetes', però 'tio' -pronunciat 'tiu'- i 'tia', sense accent en cap cas, han fulminat els substantius; els 'xiquets eixelebrats' i les 'xiquetes encisadores' (una mica cursi, sí) es troben en qualsevol carrer, però es mereixen altres noms i altres adjectius a causa de la globalització o mundialització, segons es diu.

Ningú viatja en castellà 'allende los mares', encara que tots els que van de vacances a Cancún o Cartagena de Indias ho fan, igual que tots els que aterren a Cuba o a Santo Domingo, els que l'estiu que ve aniran als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro i els visitants de Nova York que s'enlairen del Prat. Es podria dir que al seu dia va fer l'efecte que 'viajar allende los mares' era cosa dels temps de Colom i va deixar de tenir sentit quan l'avió es va imposar al vaixell i el frenesí turístic va liquidar l'esperit aventurer. I encara que aquests viatges d'avui són amb freqüència glorioses 'cuchipandas'', a ningú se li acut dir tal cosa dels seus dies de repòs en un 'resort' on et cobren fins i tot l'aigua de l'aixeta.

Encara són menys els que recorren a 'pocholo' com a apel·latiu afectuós, i moltíssims menys els que utilitzen el terme com a sinònim de bonic (una mica cursi també), malgrat que va ser una paraula molt difosa i va haver-hi fins i tot un tebeo que se'n deia així, 'Pochol'o (1931-1952). 'Guai' val per a tot el que sigui atractiu i agradable (es diu 'guai del Paraguai' per simple gust de fer rodolins fàcils, però valdria el mateix 'guai de l'Uruguai' amb les mateixes sonoritat i prestància). 'Chulo' compleix una funció semblant: 'tienes una casa muy chula', es diu a algú que habita una casa acollidora, i en català s'afirma amb molt de sentiment que algú té 'un cotxe molt xulo'. En canvi, a cap nen se li pot regalar un 'plumier guai', perquè ara als plumiers se'ls diu de molt diferents maneres, si pot ser amb una marca incorporada, que encareix el producte, però, que se sàpiga, no millora la seva utilitat.

A les cases d'aquests nens hi ha 'cachivaches', seus i dels seus progenitors, com n'hi ha hagut sempre, però se'ls diu d'una altra manera. Segurament aquests mateixos nens amb un plumier que no es diu plumier tenen al sofà de casa uns coixins amb fundes fetes amb retalls, fruit d'un art menor que ara s'anomena 'patchwork', encara que en el passat es coneixia en castellà com a 'almazuela' sense descrèdit per al treball del o la amanuense. I si els tals coixins són bonics i llampants, ningú creu que siguin 'chipén' o 'fetén' -a Madrid es va dir molt-, sinó, una vegada més, 'guais' o 'chulos'. Llevat de les retransmissions de Joaquim MariaPuyal, rara vegada 's'enxampa'enx o 's'esbronca' -l'àrbitre principalment-,  parlar de la 'canalla' per referir-se als nens és gairebé un arcaisme i berenar una 'xocolata desfeta' cotitza a la baixa, no perquè no se'n consumeixi, sinó perquè, segons que sembla, s'identifica amb unes altres paraules. També, d'aquí ben poc serà una curiositat antropològica sentir la següent conversa en qualsevol racó de Catalunya:

-¿Com prova?

Notícies relacionades

El Jaguar del corruptor

Hi ha solució davant l’ocupació il·legal

-Vaig fent la viu-viu. Em prenc la vida tal com ve.

Queda clar que aquest és un fenomen irrefrenable que molt justament pot tenir-se per empobriment del llenguatge mitjançant una simplificació o reducció del vocabulari, amb més significats múltiples per menys paraules. Aconseguir que canviï la tendència és com qui diu una 'entelèquia', una altra paraula sense futur tant per falta d'ús com per la necessitat d'evitar que la prima de risc es dispari (les' ensoñacione's estan prohibides). Només queda exclamar 'joder', verb polisèmic que tant pot servir per a una cosa com per a l'altra, enterramorts involuntari d'interjeccions més o menys antigues com 'córcholis' (cursi del tot) i paraulotes rotundament sonores, pàtria de professionals cepats com els carreters, ja espècie extinta. ¡Pobres paraules!