IDEES
L'entrevista de rock
Vet aquí un dels gèneres més apassionats i ingrats del periodisme: l’entrevista a una estrella de rock. La principal constatació dels qui hem passat el calvari d’esperar una lluminària al banc de les expectatives és que cap heroi del volum alt vol parlar. Professionals de la intensitat, secreten adrenalina en un escenari i es relaxen amb altres formes de l’excés, des de la destrucció d’aparells de televisió fins al sexe en cadena, passant pels paradisos artificials de les drogues, la capritxosa ingesta de menjar ferralla i l’acumulació d’óssos panda de peluix, motos, castells i altres variants del col·leccionisme extrem.
El músic de rock s’allibera de la possibilitat de ser normal i exerceix la seva diferència fins a assumir una altra classe de folklore. Res és tan lògic com un rocker il·lògic. D’ell se n’espera tot, menys que sigui previsible. No pot estimar el seu germà ni cuidar un hàmster. Si de cas, com Kurt Cobain, pot tenir una cal·ligrafia bonica, però decebria que aquelles lletres perfectament arrodonides fossin optimistes.
Notícies relacionadesEl rock és l’estranya activitat en què un cantant decapita nadons de plàstic, un guitarrista simula masturbar-se amb el seu instrument i un baixista s’abstreu del cosmos amb l’autisme d’un zombi. En un ofici en què el més tranquil escup foc, l’entrevista és una convenció tediosa. ¿Cal que els desaforats s’expliquin a si mateixos? Per descomptat que sí. Durant dècades, Lisa Robinson va aparèixer als camerinos per extreure espontànies declaracions dels qui, estranyament, també existeixen als back-stage, i Jonathan Cott va convertir els seus extensos diàlegs amb els xamans de la tribu en autèntics simposis.
La recent mort de David Bowie obliga a pensar en els milers d’entrevistes que va concedir. En moltes es va mostrar tan fart, o tan amable, com un futbolista a la zona mixta d’un estadi. Però hi va haver reflexions notables i més d’una revelació. A l’entrevistador argentí Fernando García li va dir: «Prefereixo morir abans de ser un clàssic». Uns anys després va transformar la seva mort en l’últim missatge d’un clàssic.
