Pau i aliments
Ens acostem a un escenari més tens i amb més riscos en seguretat alimentària global
Quan va començar la guerra civil el meu pare tenia 12 anys. Malgrat la seva edat va redactar un diari sobre el que estava succeint. D'aquest diari sorprèn que la majoria dels continguts parlin de menjar. És a dir, als ulls d'aquell nen, en un entorn bèl·lic, el que més el preocupava era saber com se les apanyaria el seu pare per aconseguir mongetes. Guerra i fam han sigut sempre ingredients d'un mateix plat. I, és clar, l'aliment ha sigut arma de guerra. Tallar el proveïment, cremar collites està en l'abecé de la guerra clàssica. Precisament, com a resposta a les penúries de la guerra i la postguerra mundial, es va establir a Europa la Política Agrària Europea (PAC) amb l'objectiu de garantir aliments suficients i a preus assequibles a tota la població.
Però, al mateix temps, la falta d'aliments és combustible per a la guerra. El 23 de febrer de 1917 una gran manifestació a la ciutat de Sant Petersburg iniciava les revoltes de la revolució russa. El seu lema: Pa i pau. Com si el temps no hagués transcorregut, el 2011 a Tunísia s'encenia la revolució al nord de l'Àfrica al crit de Pau i llibertat. Era la resposta després que s'hagués doblat de manera sobtada el preu d'aquest aliment bàsic. Les conseqüències d'aquelles revoltes les presenciem avui en forma de guerra i de moviments migratoris desesperats, molts d'ells amb la fam a les entranyes.
Malthus, a finals del segle XVIII, considerava la fam i la guerra les respostes naturals per equilibrar recursos i població. Els fets van desmentir Malthus i la tecnologia va permetre impulsar un creixement espectacular en la producció d'aliments. A Europa, per exemple, l'èxit de la PAC es va traduir en excedents alimentaris que van esborrar de la nostra memòria el caràcter finit dels recursos. Malgrat això encara queden al món, segons xifres de la FAO, 800 milions de persones desnodrides. És a dir, persones que simplement i planerament passen gana, el millor caldo de cultiu per a la inestabilitat politicosocial. El desenvolupament econòmic és la millor eina contra la pobresa i la desnutrició, però aquest desenvolupament ha de ser, per una part, inclusiu i redistributiu per reduir la desigualtat i, per l'altra, sostenible de manera imprescindible, ja que no hi ha marge per cometre gaires més errors. No obstant aquest no ha sigut el patró de desenvolupament predominant.
En un escenari amb nous vectors de demanda i amb un canvi climàtic que ja ens mostra la seva cara més problemàtica, els fets estan parlant amb claredat. Durant els últims vuit anys hem patit tres greus crisis de preus d'aliments bàsics, amb serioses conseqüències a curt termini (tancament de fronteres o limitacions a l'exportació per part dels països productors) i a llarg termini (canvis importants en els equilibris geopolítics).
Els grans centres de coordinació global (G-8, G-20, Banc Mundial, Fons Monetari Internacional) han situat aquestes alertes entre les seves principales prioritats. L'acord de París sobre el canvi climàtic respon segurament al canvi d'actitud que propicien aquestes alertes. No és estrany que la cimera de Doha de l'Organització Mundial de Comerç encara no s'hagi pogut completar a causa de divergències en el capítol agrícola. Alguns països emergents han considerat insuficients les clàusules de salvaguarda davant crisi de preus dels aliments, donats els riscos que comporten en l'estabilitat social i política. Malgrat això, recentment, potser també com a signe de nova actitud, s'ha adoptat a l'OMC la supressió de les subvencions a l'exportació, una de les pràctiques més abusives en el comerç d'aliments.
En resum, ens acostem a un escenari més tens i amb més riscos en termes de seguretat alimentària global. Els mites més estesos del negacionisme van caient d'un en un i al seu darrere només queda la realitat, que també és global. Ja no podem tancar-nos en la bombolla de seguretat del món occidental desenvolupat, perquè la bombolla té les parets fines i hauran de buscar-se altres estratègies.
Notícies relacionadesEntre altres mesures, reforçar la inversió en agricultura, establir relacions comercials equitatives que no lesionin les estructures productives dels països menys desenvolupats, apostar pels beneficis del comerç global però sense afectar el dret de cada país a sostenir la seva agricultura i, per tant, la seva seguretat alimentària, evitar l'especulació sobre productes alimentaris regulant efectivament el mercat de futurs i avançar cap a una agricultura suficient, amable amb el medi ambient i com a eina contra el canvi climàtic. Al marge d'argumentacions de caràcter ètic, que n'hi ha, es tracta simplement d'evitar que la inestabilitat arribi a la nostra porta.
Economista.
