Judici reial

Porta un maletí negre carregat de documents i llibres. Diego Torres té 51 anys, però la seva imatge és la d'algú molt més gran. A mitjans del 2013 vam començar les gestions per aconseguir una entrevista amb l'exsoci d'Iñaki Urdangarin, amb l'home que molts consideren peça clau del cas Nóos i a qui mai hem sentit. Dos anys després s'ha assegut amb l'equip d'El Objetivo a poques hores del judici de l'Audiència de Palma pel qual ell, Urdangarin i la infanta podrien anar a la presó. En l'entrevista, Torres assegura que el molesta molt que s'afirmi que Urdangarin era el tonto útil mentre que ell era el cervell dels negocis. Assegura que es va associar amb el gendre del Rei pels seus coneixements esportius i nega que la seva posició a la família reial els facilités l'arribada als cercles de poder, cosa difícil de creure si tenim en compte que tots dos van aconseguir reunir-se a la Zarzuela amb Francisco Camps o Rita Barberá i que Urdangarin es veia quan volia amb Jaume Matas. Els principals negocis de l'Institut Nóos es van fer amb les administracions públiques del País Valencià i el Govern de Balears.

Un entramat opac

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Torres s'enfronta a nou delictes i a 16 anys de presó. Li costarà molt demostrar uns fets que el jutge Castro no s'ha cregut en la fase prèvia del judici. Tindrà molt difícil explicar un entramat d'empreses opaques, la majoria amb seu al mateix edifici o radicades a Londres i Belize. Haurà d'explicar per què tenia un testaferro panameny i d'on sortien els diners que va anar guardant en comptes de Luxemburg, que va començar a moure quan ja estava imputat el 2012. Torres basa gran part de la seva defensa en l'argument que escoltaran demà a El Objetivo: «La Casa Reial ho sabia tot. El grau de coneixement era espectacular. No només ens supervisaven tot el que fèiem, sinó que ens guiaven i fins i tot col·laboraven amb nosaltres». Torres aquí sí que utilitza documents admesos en la causa, com correus electrònics del rei Joan Carles o instruccions del seu propi advocat.

A partir de dilluns sabrem si l'Audiència de Palma mostra la mateixa valentia que el jutge Castro perquè sapiguem què ha passat aquests anys. Qui sí que es mereix ja el nostre reconeixement és Antoni Diéguez, el diputat del PSOE de les Balears que fa 10 anys, quan ningú ho feia, va tenir la valentia de preguntar al Parlament autonòmic pels negocis del gendre del Rei amb Matas. A ell no li quadraven aquells centenars de milers d'euros de diner públic sense control destinats a no se sap què. La política al servei de la gent, al servei de la veritat. Diéguez, a qui també escoltarem a El Objetivo, ens confessa que mai va pensar que veuria Urdangarin al banc dels acusats: «Vaig pensar que ens hi farien seure a nosaltres per haver-ho preguntat». Sembla que alguna cosa sí que ha canviat a Espanya en els últims 10 anys.