Anar al contingut

Dues mirades

Avui és l'últim dia de l'any i ja sabem, a hores d'ara, quin resum en fem cadascú de nosaltres. Es tracta d'un any que comença i acaba de la mateixa manera, amb la irrupció a casa (no pas sobtada, però sí rotunda) del terrorisme islamista. Qui diu casa diu París, que és com si fos casa nostra. Els milers de víctimes d'arreu del món no compten tant com els centenars de víctimes occidentals i, sobretot, no ens afecten tant perquè ara veiem (ja ho sabíem, però ara ho percebem amb més claredat, amb més temor) com l'amenaça és propera, constant, permanent. Aquest any també és el de la confrontació més virulenta entre l'Estat espanyol i Catalunya, a cops de manifestacions, recursos, querelles, imputacions, eleccions, declaracions, proclames, discursos, desavinences, corrupcions, pactes i altres coses per l'estil. I és, així mateix, l'any en què Europa s'ha enfrontat a una crisi lacerant i esfereïdora, la dels refugiats, que amenaça no solament l'estabilitat sinó l'ànima del continent. Acolliment i adhesió als principis civilitzadors o baixada als inferns de la intolerància i el rebuig.

Avui és l'últim dia de l'any i cadascú de nosaltres fa memòria de les pèrdues. De les arribades i dels comiats. De la consolidació i de l'afebliment. Dels que emergeixen i dels que es capbussen en els records. Arriba un altre any, que passarà d'aquí a un any, com deia el cantant. I jo m'estic preparant, aquesta és la novetat.